"la reforma dels Museus de Sitges, que va presentar el director del Consorci del Patrimoni de Sitges, Antoni Sella, com l'única via possible per convertir el Cau Ferrat i el Museu Maricel de Mar en un projecte de futur."
La columna vertebral
Els experts coincideixen a remarcar la necessitat d'obrir les portes a la societat i trencar amb el concepte críptic i hermètic que acompanya els museus
Adverteixen que si els governs entenen la cultura com un eix vertebrador, els museus poden ser una oportunitat per crear economia en xarxa
04/11/10 02:00 - Vilafranca del penedès - Cati Morelle.
Ha arribat el moment que els museus retornin a la societat el que els ciutadans hi van invertir
De la mateixa manera que el Panoptikon que s'ha pogut visitar aquests dies a la capella de Sant Pelegrí del Vinseum té una columna vertebral que emmagatzema tot el coneixement, els museus aspiren a convertir-se en la columna vertebral de la societat del segle XXI. No només volen emmagatzemar coneixement, sinó que busquen la manera d'obrir les portes i sortir al carrer, volen contribuir activament al canvi social que alguns preveuen i al qual molts aspiren. Divendres passat, l'auditori del Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya es va convertir en un petit totxo de la base d'aquesta gran columna. Representants de museus de comarques, modestos però amb un gran potencial, van demostrar que la columna vertebral no pot néixer i morir a la gran capital, per molt que Barcelona pugui ser considerada “capital de la cultura”. L'economista Lluís Bonet va encetar el debat amb la conferència Gestió i sostenibilitat dels projectes museístics i va posar el dit a la llaga quan va recordar que “en els últims anys els polítics que ens governen s'han oblidat que la cultura havia de ser la gran columna vertebral i ha passat a ser vista com la cirereta del pastís”. Ara, segons Bonet, “queda malament dir que gasten diners en coses supèrflues, així que prefereixen donar ajudes per fer cotxes que no pas alimentar petites i mitjanes empreses culturals que creen xarxa i fan país”. Bonet radicalitza el discurs en defensa d'una cultura activa –“difícilment avançarem sense una societat que faci de la cultura una bandera”–, però en cap moment abandona l'autocrítica i no deixa de fer propostes per traslladar un esperit més aventurer, més agosarat, més impulsiu en la gestió dels museus, amb l'objectiu d'apropar-los a la ciutadania, ja que aquesta és l'única opció de futur que ell hi veu a aquestes grans institucions que, a vegades, queden ancorades en el passat i es mostren com grans edificis críptics i elitistes.
El debat que va encetar Bonet va servir d'introducció per a la presentació de cinc projectes de comarques: la reforma dels Museus de Sitges, que va presentar el director del Consorci del Patrimoni de Sitges, Antoni Sella, com l'única via possible per convertir el Cau Ferrat i el Museu Maricel de Mar en un projecte de futur; el Museu del Suro de Palafrugell, que ha tancat les portes per fer realitat un projecte de reforma total; el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, com una petita joia de l'inquietud cultural de la família Carulla; el Museu Industrial del Ter, que va néixer com a dinamitzador i instrument de desenvolupament local, i, finalment, el Vinseum de Vilafranca del Penedès, que aspira a convertir-se en un referent nacional sobre les cultures del vi, malgrat que fa anys que està immers en un procés de reforma i canvi. Les presentacions que van fer cada un dels responsables d'aquests museus tenien un denominador comú: el procés de canvi. Obres, canvis d'ubicacions, reformes, ampliacions de catàlegs... Tots aquests museus van néixer com a projectes locals en què ciutadans inquiets van abocar esforços, diners i col·leccions privilegiades que, amb els anys han esdevingut petites joies d'interès cultural. I un cop fet el procés, ara ha arribat el moment que aquests museus retornin a la societat, en diferents formats, el que aquests ciutadans hi van invertir. El retorn és en cada un dels projectes presentats. Els responsables d'aquests museus no eviten el compromís social que tenen i, fins i tot, volen aprofundir-hi, i estan buscant noves fórmules per fer-ho possible.
El director de Cultura de l'Obra Social de Catalunya Caixa, Àlex Sussanna, creu que fins que els responsables dels museus no sàpiguen explicar com es construeixen espais per a l'educació i la formació personal, com es genera la consciència de pertinença i de cohesió social o com intervenen en l'economia, “sempre hi haurà la temptació de considerar aquestes plataformes com a projectes superflus”. El fonament, per ell, és saber quin és el paper que ocupa la cultura dins de qualsevol projecte de govern: “Hem de distingir si és un ornament o un eix vertebrador d'un programa polític”. Sussanna diu que val la pena analitzar per què els museus s'han convertit en els espais més prestigiosos i deficitaris del nostre temps. Per ell és molt importat tenir un projecte museístic ben dibuixat, ben traçat i ben comunicat. I precisament, això aboca a una reflexió i un canvi.
La presidenta de l'Associació de Museòlegs de Catalunya, Carme Clusellas, considera que els museus han de ser una part més del canvi de la societat. “Tots els polítics volen tenir un museu, i si no el tenen se l'inventen”, diu Clusellas, però “el museu es democratitza amb molta facilitat i això vol dir que des del museu s'ha d'acontentar aquell que el va fer possible i donar resposta a la societat que se l'ha fet seu”. Això que pot semblar una qüestió d'imaginació i creativitat és cada vegada més difícil. Clusellas recorda que la societat actual és “líquida”, viu en un canvi permanent i, en canvi, “el museu és estàtic” i aquest és el context que ha de canviar: “Els museus han de ser capaços de ser al mateix punt que la societat”, i ser un referent: una columna vertebral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada