Amigues i amics, benvinguts a l’any setze. El rellotge segueix, imparable, i em demana que abordi temes pendents, com el VentdelCau 3 i mig, per exemple. A la llista d’espera, les obres a l’espigó de la Fragata, la reforma del passeig de la Ribera, els testimonis que insinuen que a L’Atlàntida hi torna a haver moviment, o els que asseguren que els promotors de l’escola d’arts escèniques no construiran encara l’edifici i, a canvi, l’Ajuntament els llogarà part del centre de disseny a preu de saldo....
Dimarts, 1 de Març. Migdia
Lluny queda la primera crònica de l’Abril del 1995, que intentava glossar la inauguració de la pinacoteca municipal. He tornat al pis on es donaven la mà els luministes i Rusiñol, dalt de tot del Maricel de Mar. Sense quadres, òbviament, sense parets, sense cel ras, sense gairebé res que em pugui servir de referència per a intentar recordar l’espai, que no sigui la seva localització dins l’edifici i les impagables vistes al Mediterrani. La visita del delegat del govern, Joan Rangel, finalitzà aquí, dalt de tot d’un malalt d’antuvi apedaçat i ple de nafres, i avui intervingut i obert en canal per totes bandes. Si algú de vostès ha viscut una obra a casa, per petita o gran que sigui, se la poden imaginar corregida i augmentada en proporció geomètrica. L’impacte de la contemplació dels efectes de la reforma és enorme, i resulta gairebé obligat, si hom no vol caure en el sempre perillós parany de la incertesa, pensar en les raons i en els objectius finals que l’han motivada, més enllà de qualsevol debat lògic, raonable i comprensible. M’impressiona i m’il.lusiona a la vegada. Envoltat per autoritats i tècnics, Rangel es va moure en un clima de satisfacció endogàmica amb un puntet de suficiència vanitosa, del tipus que-bé-que-ho-estem-fent-i-que-carat-saben-els-altres, provocat, probablement, per la inèrcia d’una notícia el resultat de la qual angoixava. Hores abans de l’arribada del delegat del govern es feia públic que el fiscal d’urbanisme de Barcelona havia arxivat la denúncia de la plataforma, que segueix per altres vies hores d’ara. Les conseqüències d’aquesta decisió s’escolaren en alguna de les converses en petit comitè abans de les intervencions públiques dels responsables polítics davant dels mitjans. Es percebia sense massa dificultat que ens moviem dins del grup dels guanyadors, si se’m permet la definició excessivament simplista, però adequada a la circumstància del moment. En qualsevol cas, això és anècdota. Travessat el vestíbul de l’antic Maricel, ens dirigiren vers la sala capella on Josep Emili Hernández Cros féu, entre parets completament escatades, el primer speech explicatiu d’aquesta obra de cirurgia, que ha evidenciat els límits d’un model de construcció apedaçada, pròpia de l’arquitectura feta segons els criteris, i les capacitats tècniques i econòmiques de cada època que li ha tocat viure. I aquest entorn n’ha viscut moltes. Per anar al Cau Ferrat vam travessar Can Rocamora –la mare dels ous del debat normatiu- talment com si fossim turistes en un jaciment arqueològic, del qual només se’n conserva un arc del segle XVII, perquè la resta de la casa ha anat a terra, com ja és prou sabut. El dia acompanya, i hom sent bategar el mar des d’una talaia provisional sense restriccions ni barreres. De sempre, el poder d’atracció d’aquest paisatge infinit ha superat, molt sovint, el de la majoria de les obres que els visitants podien contemplar intramurs. És fàcil imaginar-se, doncs, fins a quin punt la discutida, discutible i questionable passarel.la de vidre pot ser un dels espais més sol.licitats del futur conjunt museístic.
Dins del Cau Ferrat podria rodar-se una història de ficció sobre els saquejos de la guerra. Només la gran llar de foc, blindada amb una cuirassa de fusta, es testimoni del brogit dels voltants. Amb l’entorn al descobert, les taques d’humitat, testimonis de malures més preocupants, s’evidencien de manera notòria en les parets que encara conserven el característic blauet, respecte a les arrebossades de bell nou, que esperen l’aplicació de la tonalitat. Per cert, hi ha obert un interessant debat sobre si el blauet dels nostres avantpassats era menys intens que l’actual que tant agrada. Finalitzades les declaracions, surto amb la sensació d’haver vist quelcom històric, i que la maquinària es mou, amb major celeritat que mai, des del convenciment que difícilment tornarà a trobar-se amb l’amenaça d’una aturada. Per si de cas els museus són tema de campanya, la secció avisa, vist com estan les coses, que pot resultar temerari prometre que es referà el projecte. En qualsevol cas, l’evidència d’un probable massa tard no eximirà que el debat sobre l’assumpte es mantingui obert i el dret d’alguns a l’emprenyamenta també.
Dimecres, 30 de Març. Passeig de la Ribera. Vespre.
La casualitat punyetera ha volgut que el mateix dia que el síndic de greuges hagi manifestat a El món a RAC1 que l’Ajuntament de Sitges és -amb el de Berga- un dels menys col.laboradors de Catalunya a l’hora de facilitar la informació que li requereix la institució que encapçala Rafael Ribó, s’hagi presentat la llista del PSC. Volgudament, l’acte ha tingut lloc en un indret emblemàtic, prou ben adecentat arran de la reforma, i amb el qual es vol significar el valor conceptual de l’obra feta i els plantejaments de futur. Per fortuna pel partit, a l’Eco s’ha publicat la fotografia de família que es va fer quan acabà el discurs de l’alcaldable, i no qualsevol de les que es captaren mentre parlava, on la majoria dels integrants del grup compartiren una expressió facial més propera als enterros de tercera que irònicament definia Joan Capri, que a la que podria pressuposar-se als qui s’han d’enfrontar a un repte amb optimisme i confiança. Encomanats de la estratègia electoral encetada pel govern dels millors, els socialistes han volgut reblar els currículums de cadascú incorporant l’apèndix expert/experta en... una cosa o una altra. És ben lícit, tot i que no se jo si el seu ús generalitzat, i expressat amb la prosòdia d’alguns paràgrafs, valdria en la vida real, entre d’altres coses perquè desconec –i els demano disculpes per la ignorància- si l’autoritat acadèmica que atorga aquestes qualificacions es troba en algun lloc o altre, o si venen impulsades per una irreprensible necessitat de fer-se valer davant de la ciutadania o de la competència a cop de mèrit. Sigui com sigui, està clar que dins de la llista de Baijet hi ha persones amb indubtable pes específic. En qualsevol cas, avui el protagonista també és el candidat, i al candidat ja no li calen presentacions. De fet, no li cal gran cosa perquè, passades dues legislatures, la personalitat, el discurs, i les actuacions són prou conegudes, valorades o criticades. S’ha desgastat Baijet? Diria que menys que l’equip de govern que ha presidit, però és innegable que, hores d’ara, l’home que opta a la reelecció arrossega un llast important, que amenaça la credibilitat de les promeses i les propostes que segueix manifestant en veu alta. El candidat podrà defensar les moltes coses que ha fet i les raons que l’han dut a fer-les. En canvi, no hi haurà escut que li pugui servir d’excusa davant de les conseqüències d’un model de gestió econòmica que, a peu de carrer, ha generat, i genera, un malestar enorme. Caldrà veure que prioritza l’electorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada