El Punt, 25 d'abril de 2011
La façana sobre l'Onyar de la casa Masó
Article escrit pels arquitectes del projecte de remodelació de la Casa Masó, Jordi Bosch Genover i Joan Tarrús Galter.
 |
| Rehabilitació de la façana sobre el riu Onyar de la Casa Masó a Girona |
 |
| La façana de la casa Masó sobre l'Onyar, en un autocrom de Joan Masó de 1923. Foto: CENTRE DE RECERCA I DIFUSIÓ DE LA IMATGE (CRDI), AJUNTAMENT DE GIRONA. |
Una de les aportacions estètiques més significatives de la casa Masó, seu de la Fundació Rafael Masó, és la façana sobre el riu Onyar. Coincidint amb la retirada de la lona que l'ha cobert durant els últims mesos, creiem oportú explicar la nostra interpretació d'aquesta obra i els criteris que ens han guiat per fer-ne la restauració que ara s'acaba.
La reforma de la casa Masó es va fer en dues fases durant els períodes 1911-1912 i 1916-1919. La façana del riu, tal com avui la coneixem, recull elements de tots aquests anys, però, globalment, s'ha d'entendre a partir de l'ampliació i reforma acabada el 1919, quan Rafael Masó en va fer el replanteig definitiu marcat per una estètica populista. Aquesta façana va iniciar, dins l'obra de Rafael Masó, el registre populista que va desenvolupar als anys vint i més tard a la urbanització de S'Agaró, tot i que, tant a les obres dels anys de la dictadura –com és l'edifici de la Caixa de Pensions de Sant Feliu de Guíxols– com a les cases de S'Agaró, ja dels anys de la República, la seva arquitectura té un caràcter més artificiós perquè la reinterpretació que hi va fer del món tradicional i popular estava llavors condicionada pel gust d'una burgesia més -conservadora i per una estilització provinent de l'art déco. A la façana de la casa Masó, l'espontaneïtat i la frescor amb què Masó va dissenyar la solució tradicional de les galeries volades sobre l'Onyar en fan una de les seves obres més reeixides. Tot i ser d'un to d'arquitectura popular, no és en absolut mimètica, i volent ser gairebé anònima, és del tot personal.
El caràcter espontani de la façana prové, en part, del fet que es va anar construint en diverses etapes, incorporant-hi elements de diversa procedència. Així, els plafons ceràmics corresponents a la reforma els anys 1911-1912 són fets amb rajoles de “la mamella” amb dues tonalitats d'ocre, com les que havia col·locat a la coberta de l'escala interior de la Farinera Teixidor, també de l'any 1911, o com les que va utilitzar, afegint-hi l'espiral entorn de la mamella, a l'edifici Athenea, a la casa Cendra i a la casa Casas, obres del anys 1913-1916.
A la jardinera de la planta primera, incorporada a la reforma dels anys 1916-1919 i als òculs del coronament, va utilitzar les rajoles del cementiri de Girona amb les aigües de la vida dels sepulcres paleocristians, d'un color ocre més fosc. I les columnes de la pèrgola de la quarta planta són de terra cuita fumada de can Marcó de Quart, ceràmica negra que Masó va utilitzar a partir d'aquest moment a les seves obres, com a la mateixa façana del cementiri o al garatge Callicó i, més tard, a S'Agaró. És un revestiment ceràmic que dóna a l'arquitectura d'aquests darrers anys el caràcter sever i arcaïtzant que la caracteritza.
Aquesta diversitat formal, que recull l'evolució de l'obra de Masó dels anys 1909-1919, fonamentals en la creació del seu llenguatge més personal i universal, conflueix en la reforma de la casa Masó amb una voluntat de recuperació del passat que responia al seu interès d'arrelar la modernitat en la tradició. Una tradició que, passant-la pel sedàs d'una selecció prèvia, Masó va voler dignificar i donar-ne la interpretació que convenia a la visió del país que ell i la gent de la seva generació tenien.
El caràcter tradicional i popular que Masó va voler donar a la façana el va obtenir amb la utilització de recursos formals provinents de l'arquitectura de tradició barroca i del món de les masies o de les cases de pescadors: el badiu amb l'arc de mig punt del coronament que unifica les façanes de les cases reformades, el voladís de les cobertes de teula àrab, la pèrgola de l'eixida de la quarta planta amb les seves columnes rabassudes i, també, amb la manera en què va utilitzar el color. Masó va fa ressaltar amb intenció i amb força el blau intens de les fusteries i el groc rovellat de la ceràmica vidriada sobre el fons blanc de la calç dels paraments arremolinats.
L'efecte expressiu d'aquest tractament del color és ben patent a les fotografies realitzades en autocrom per Joan Masó, germà de l'arquitecte, l'any 1923, poc temps després d'acabar-se l'última reforma de la façana controlada per Rafael Masó. Aquest era, per a nosaltres, el punt de referència obligat de la restauració actual, que vol recuperar l'estat original de la façana, d'acord amb les intencions de l'autor. Perquè és evident que la façana sobre l'Onyar respon a un intenció estètica precisa i significativa i, per tant, s'ha d'entendre com a arquitectura d'autor.
Per això hem cregut que la seva restauració s'havia de plantejar partint d'un respecte absolut al disseny, les textures i la intensitat del color que Masó va utilitzar, si volíem que recuperés la seva capacitat expressiva, d'acord amb els seus valors formals més genuïns, que en aquesta obra van lligats a la capacitat de Masó de reinterpretar el món popular i d'integrar-lo en la seva concepció formal. En aquest sentit, la radicalitat del seu planteig fa que la façana es pugui entendre com un manifest arquitectònic i explica que s'hagi arribat a convertir en una de les imatges icòniques del noucentisme gironí, malgrat que la intervenció dels anys vuitanta sobre les cases del riu va esmorteir-la i diluir-la dins del conjunt de les façanes de l'Onyar, desvirtuant el seu sentit original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada