dijous, 4 d’octubre de 2012

LA REFORMA DELS MUSEUS DE SITGES. Plataforma SOS Sitges








































“Sitgetans! Podem tolerar aquest canvi d’imatge?” Des d’aquesta primera crida realitzada per Josep Pascual Camps a l’Eco de Sitges el 2 de gener de 2010, fins a la presentació pública del nou projecte de la reforma dels museus de Sitges que va tenir lloc el passat diumenge 30 de setembre de 2012, han passat moltes coses, i des de la Plataforma SOS Sitges hem lluitat i treballat molt per poder arribar fins aquí.

Quan es va tenir coneixement del projecte de restauració, condicionament i remodelació del conjunt d’edificis del Museu Maricel de Mar, Can Rocamora i Museu Cau Ferrat de Sitges, un grup de sitgetans ja vàrem qüestionar públicament la legalitat del projecte, ja que aquest actuava brutalment sobre uns edificis i un conjunt arquitectònic catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional, i que com a tal gaudeix (o gaudia) d’un nivell de protecció màxim, que només permetia intervencions que garantissin el manteniment de l’immoble protegit, conservar la seva estructura i fisonomia original, així com el manteniment estricte dels volums i les façanes dels edificis i protecció del contingut.

Aquestes normes tan clares en cap cas les complia el projecte aprovat. Entre les actuacions més contraries a la llei de conservació del patrimoni que s’hi proposaven, n’hi havia tres que des del primer moment va denunciar la Plataforma SOS Sitges:

1- La tarima elevada 35 cm a sobre del paviment del primer pis del Cau Ferrat per a instal.lar-hi les màquines de climatització. Una actuació brutal que deixava les bases de les columnes amagades sota un vidre i que trencava totalment amb la volumetria original d’aquest magnífic espai ideat per Rusiñol.

2- La gran passera de vidre i acer que es col.locaba a la façana de mar de l’edifici de Maricel - amb unes rampes innecessàries per a solucionar l’accessibilitat dels museus -, trencant totalment la fisonomia de la façana de mar del nucli antic de Sitges, una actuació que aportava al conjunt dels edifici catalogat un nou disseny contrari a la llei de conservació del patrimoni.

3- L’enderroc de la casa Rocamora, can Xicarrons, un edifici que per encàrrec del seu propietari Charles Deering, fou ampliat i reformat l’any 1915 per Miquel Utrillo per adaptar-se a casa d’hivern. Un edifici que, tal i com des del primer dia va defensar la Plataforma SOS Sitges, forma part del conjunt de Maricel i que pertant gaudeix del mateix nivell de protecció patrimonial, el màxim que estableix la llei.

Han passat gairebé tres anys i no podem negar que les coses han canviat. Les demandes de les més de 3.100 firmes de suport a la Plataforma SOS Sitges, així com les veus crítiques de SOS Monument i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, institució que va realitzar un informe que considerava que el projecte de la rampa de vidre de Maricel “comportaria un indesitjat impacte sobre la façana marítima de la vila”, han estat escoltades pel nou govern sitgetà, que des del primer moment va mostrar la seva voluntat de reconduir el projecte dels museus.

Durant la presentació del nou projecte de reforma dels museus de Sitges d’aquest passat diumenge va quedar clar que les reivindicacions de la Plataforma SOS Sitges tenien un fonament legal i que no es tractava de simples idees estètiques. El projecte inicial s’ha modificat per tal d’adaptar-lo a la llei del patrimoni. La planta noble del Cau Ferrat no serà alterada amb la tarima de 35 cm i la façana de mar de Maricel es retornarà, dins de les possibilitats que permeten les intervencions realitzades durant les obres de col.locació i posterior retirada de les passarel.les, a la seva aparença original.



Però que passa amb l’enderroc de la Casa Rocamora? Durant l’explicació del nou projecte va quedar clar que la casa Rocamora (can Xicarrons), formava part del conjunt de Maricel, i que pertant gaudia del mateix nivell de protecció que la resta del conjunt. Com ja hem explicat anteriorment en d’altres escrits, l’edifici de Can Xicarrons va ser adquirit per Charles Deering l’any 1915, i va ser reformat sota la direcció de Miquel Utrillo per convertir-lo en residència d’hivern dins del conjunt de Maricel. La casa es va mantenir amb aquesta configuració fins a la dècada dels seixanta, quan va ser objecte d’una altra reforma i ampliació que va alterar de manera molt negativa el projecte de Miquel Utrillo, substituint-se les terrasses i galeries esgraonades de la façana de mar per una façana plana sense cap interès.

Des de la Plataforma SOS Sitges sempre hem manifestat que calia conservar integrament tots els elements arquitectònics originals de la casa reformada per Charles Deering i Miquel Utrillo. I que respecte a la façana de mar es podia discutir, amb diferent criteri, si recuperar la façana projectada l’any 1915 o reformular-la amb un llenguatge arquitectònic modern. Però el que no es podia admetre era l’enderroc de tota la casa, com així ha succeït, fruït d’un plantejament de projecte inicial que ha passat per sobre de la seva catalogació. El seu enderroc ha estat il.legal.

I no és cert el que va dir la nova gerent del consorci del Patrimoni de Sitges, que sempre s’havia considerat la casa Rocamora com un possible nexe d’unió entre el Cau Ferrat i Maricel de Mar, i com si el seu lamentable oblit en justifiqués ara el seu enderroc (“només servia de magatzem…”). Tan sols recordar que la seva adquisició per part de la Diputació de Barcelona l’any 1971 a la Sra Maria Àngels Rocamora Nieto, es va fer amb la condició de que fos destinada a museu del pintor modernista.

El fet és que la premissa inicial de projecte, i mantinguda en la reforma presentada, és que la casa Rocamora havia de desaparèixer per donar cabuda a l’entrada i constituir el nexe museogràfic i interpretatiu del Museu Cau Ferrat i Museu Maricel de Mar. Això soluciona requeriments de funcions i espai, és cert, però el preu que s’ha pagat és irrecuperable: la casa Rocamora ja no existeix.

De la façana de mar de la casa, el millor que es pot dir és que la seva dimensió es correspon amb les traces de la parcel.lació de la casa original, de manera que la seva composició, sigui més o menys reeixida, no altera la configuració del conjunt catalogat. Res a veure però amb la façana projectada per Miquel Utrillo l’any 1915.

Dels elements interiors originals – a banda de l’arc del s. XVII que es conserva gràcies a que no va coincidir amb la ubicació de l’estructura de l’ascensor- es conserven els paraments ceràmics de l’escala, el nínxol i la llar de foc, tots ells recol.locats a la primera planta, seguint el projecte inicial i que tant va denunciar la Plataforma. En concret, la llar de foc es situa a la paret del fons i d’esquena al mar, de manera totalment descontextualitzada. Una distribució il.lògica que trenca amb una estètica més unificada i coherent, com la que s’ha seguit per a la resta de conjunt de Maricel, en el que es vol retornar a l’estètica i discurs noucentista.

Una incoherència que es suma al nom que se li vol donar a aquest edifici, que Charles Deering va regalar l’any 1921 a Ramon Casas, per demostrar-li la seva amistat i el seu agraïment per haver-li descobert Sitges. Al morir, Casas deixà la casa a la seva neboda Maria Catalina Nieto, casada amb Antoni Rocamora. La família hi va passar llargues temporades, fins que l’any 1971, Maria Àngels Rocamora Nieto, va vendre l’edifici a la Diputació de Barcelona. Les condicions d’aquesta transacció van ser molt bones per a la institució pública, i la senyora Rocamora va posar com a condició convertir la casa en el museu Ramon Casas, un objectiu que no va arribar mai. Amb la falta d’un ús concret, i sense cap manteniment, la casa ha anat poc a poc caient en l’oblit de tothom, però no fins al punt de justificar el seu enderroc il·legal.

Així, mentre es parla de la creació d’un nou discurs museogràfic que converteixi el Cau Ferrat i Maricel en uns museus d’art de referència, a l’edifici situat entre ambdós museus en comptes de posar-li el nom del pintor modernista Ramon Casas, artista reconegut arreu del món i que en fou el propietari, s’opti per col.locar-li el nom de Panxo Xicarrons, personatge local poc conegut pels propis sitgetans. Sembla increïble que es perdi aquesta oportunitat. Quants pobles voldrien trobar-se amb la situació de tenir un edifici que el lligui amb un dels millors pintors catalans del segle XX.

Des de la la Plataforma SOS Sitges seguim defensant que l’enderroc de la casa Rocamora és il.legal i que és necessari trobar una sol.lució a aquesta desfeta patrimonial que li retorni, ni que sigui mínimament, el valor arquitectònic i la importància històrica que li correspon.

Tal i com va dir l’Alcalde de Sitges Miquel Forns durant l’acte de presentació del nou projecte a l’edifici Miramar, la Plataforma SOS Sitges ha lluitat per la conservació del patrimoni de Sitges, i seguirem lluitant, però necessitem el suport de tots els que durant aquests gairebé tres anys ens heu estat donat confiança i ens heu animat a seguir endavant amb les nostres reivindicacions. Com també va dir el Diputat Carles Rossinyol, part fonamental d’aquest procés de modificació del projecte inicial de reforma dels museus sitgetans es deu a la força de la societat civil, que no es dóna per vençuda quan lluita pel que creu que és just.

I us podem assegurar que seguirem lluitant per la conservació del patrimoni de Sitges.


Cap comentari:

Publica un comentari