La plataforma S.O.S Sitges ha rebut un premi nacional a la millor iniciativa de l'any per preservar el patrimoni
 |
| El primer pas d'un crim inexplicable ja està fet |
Fa un parell de dies que em vaig endur la sorpresa totalment inesperada de que la a Plataforma S.O.S Sitges havia rebut el Premi Nacional Admiracions Conservades otorgat per S.O.S Monuments, que serà recollit aquest dissabte vinent. Podeu llegir la nota de la Plataforma en aquest enllaç.
Per una banda estic content pel l'estímul que suposa per continuar lluitant i pel que representa d'avís a aquells que es pensen que això del patrimoni històric és quelcom que es pot anar adaptant i modificant segons la moda del moment, amb max-mix més o menys discutibles (i de no retorn un cop perpetrats) o directament especular i destruir. Per una altra , no puc evitar patir una sensació amarga. Hauria preferit no obtenir el premi i que el crim que s'està duguent a terme s'hagués evitat amb una restauració respectuosa. Personalment, no em puc arrencar aquest sentiment que em crema per dins, ho sento. Em trobo desconcertat, com si un amor em domés el premi a la millor parella de l'any, just abans d'agafar les maletes i marxar per la porta per sempre. Què fas amb aquell trofeu magnífic a les mans si per dins pots sentir com et lacera el cor en caiguda lliure, sense ascensor, i que quan s'estavella ressona pel pati de l'escala interior com si fos una catedral buida? Malgrat que no em puc permetre que aquest desconcert em venci, crec que seria tant injust no alegrar-me per la notícia com deshonest si no mostrés la meva tristesa profunda per com van les coses.
No és el moment de laments, però sí de reflexions. I ja ho he dit, la meva celebració seria completa si una imatge com la de dalt no s'hagués produït mai. Però encara menys la que hi haurà quan tot lueïxi tan polit, tan bonic, tan modern, tan digne d'un premi FAD com el que quedarà. Si volen experimentar amb modernitat, no en tenen prou amb el seu projecte Qualia (sí, fills meus, sense accent, no fos cas que la paraula pogués tenir un bri d'identitat nostra)? Estic de dol, que voleu que hi faci.
Bé, prou. Ja vaig rondinar tot el que tocava al seu dia. Hi ha hagut companys (penso sobretot en la Beli Artigas o l'Oriol Pasqual, que han estat alguna cosa més que mers portaveus) que han dedicat moltes hores i esforços per tirar endavant aquesta lluita, de franc, moguts pel cor però amb tot el seny possible, i no es mereixen que caiguem en el desànim. Com diu el comunicat, una batalla no és una guerra i cal no caure donar-nos per vnçuts i continuar mirant cap endavant amb coratge.
Gràcies a tots, amics.
Per una banda estic content pel l'estímul que suposa per continuar lluitant i pel que representa d'avís a aquells que es pensen que això del patrimoni històric és quelcom que es pot anar adaptant i modificant segons la moda del moment, amb max-mix més o menys discutibles (i de no retorn un cop perpetrats) o directament especular i destruir. Per una altra , no puc evitar patir una sensació amarga. Hauria preferit no obtenir el premi i que el crim que s'està duguent a terme s'hagués evitat amb una restauració respectuosa. Personalment, no em puc arrencar aquest sentiment que em crema per dins, ho sento. Em trobo desconcertat, com si un amor em domés el premi a la millor parella de l'any, just abans d'agafar les maletes i marxar per la porta per sempre. Què fas amb aquell trofeu magnífic a les mans si per dins pots sentir com et lacera el cor en caiguda lliure, sense ascensor, i que quan s'estavella ressona pel pati de l'escala interior com si fos una catedral buida? Malgrat que no em puc permetre que aquest desconcert em venci, crec que seria tant injust no alegrar-me per la notícia com deshonest si no mostrés la meva tristesa profunda per com van les coses.
No és el moment de laments, però sí de reflexions. I ja ho he dit, la meva celebració seria completa si una imatge com la de dalt no s'hagués produït mai. Però encara menys la que hi haurà quan tot lueïxi tan polit, tan bonic, tan modern, tan digne d'un premi FAD com el que quedarà. Si volen experimentar amb modernitat, no en tenen prou amb el seu projecte Qualia (sí, fills meus, sense accent, no fos cas que la paraula pogués tenir un bri d'identitat nostra)? Estic de dol, que voleu que hi faci.
Bé, prou. Ja vaig rondinar tot el que tocava al seu dia. Hi ha hagut companys (penso sobretot en la Beli Artigas o l'Oriol Pasqual, que han estat alguna cosa més que mers portaveus) que han dedicat moltes hores i esforços per tirar endavant aquesta lluita, de franc, moguts pel cor però amb tot el seny possible, i no es mereixen que caiguem en el desànim. Com diu el comunicat, una batalla no és una guerra i cal no caure donar-nos per vnçuts i continuar mirant cap endavant amb coratge.
Gràcies a tots, amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada