La setmana passada vàrem explicar la barbaritat que s’està duent a terme a l’edifici del Cau Ferrat, objecte d’una reforma que, com la resta d’actuacions del projecte de remodelació dels museus, passa per sobre de lleis i criteris de conservació, amb el vist i plau de l’anterior ajuntament i la falta de decisió de l’actual.
Encara trasbalsats per la profanació que s’està executant al Cau Ferrat, transcrivim una part de l’apèndix nº 6 del llibre d’en Ramon Planes “El Modernisme a Sitges”, on hi apareix un extracte del testament de Santiago Rusiñol:
“…Poseo una colección de cerrajería antigua, cuadros, esculturas y objetos de arte, instalada en el domicilio de mi propiedad, denominado Cau Ferrat, situado en la villa de Sitges, y es mi deseo que la indicada colección no salga de Cataluña y que quede perpetuamente, junto con el edificio en que se halla instalada, de propiedad de la villa de Sitges por el cariño que profeso a dicha población. Por estos motivos LEGO a la villa de Sitges el expresado edificio denominado Cau Ferrat con la colección de cerrajería antigua, cuadros, esculturas y demás objetos de arte que en él existan el día de mi muerte. Después de ocurrido mi fallecimiento, el Ayuntamiento de la villa de Sitges, junto con mi esposa Doña Luisa Denís y mi hija Doña María Rusiñol y Denís como usufructuaria y heredera que nombraré más adelante, tomarán inventario detallado de todo lo que exista en el indicado edificio denominado Cau Ferrat, y ni dicho Ayuntamiento de la villa de Sitges que se halle constituido en el día de mi muerte, ni los Ayuntamientos que lo sustituyan en lo sucesivo, podrán enajenar ni gravar objeto alguno de los que constituyan la indicada colección, ni el edificio en el que se halla instalada, y si a pesar de esta prohibición mía, algún Ayuntamiento de la villa de Sitges enajenase o gravase todo o parte de la expresada colección o del edificio llamado Cau Ferrat, la indicada enajenación o gravamen será nula y no tendrá eficacia ni fuerza legal, pasando lo que se hubiese enajenado o gravado a ser propiedad de la Junta de Museos de esta ciudad…”.
Més enllà del propi testament, podríem dir, sense equivocar-nos gens ni mica, que el Cau Ferrat constitueix un tot indestriable, l’obra de tota una vida dedicada a l’art, que en Rusiñol va donar al poble de Sitges com a testimoni del seu ideal de bellesa, i que constitueix el paradigma del Modernisme.
I més enllà de lleis, de consorcis, de diputacions i ajuntaments, és obligació del poble de Sitges conservar-lo tal com el mateix Santiago Rusiñol ens el va deixar.
Avui, vuitanta anys desprès de la seva mort, ocorreguda a Aranjuez el 13 de juny de 1931, un desafortunat projecte de reforma està modificant el Cau Ferrat de manera irreversible, amb l’excusa de la necessària climatització.
Se’ns estan acabant els arguments, la paciència i el temps. Ja n’hi ha prou !
Qué els passa als nostres governants ? En tots els programes electorals dels partits polítics que ara constitueixen el nou ajuntament es parlava d’aturar el projecte dels museus i modificar-lo. Qué esperen? Aviat ja no hi haurà res a aturar, i quan s’hagi acabat l’obra llavors es justificaran en que no hi ha diners per a fer modificacions.
Potser serveixen doncs arguments econòmics:
Desfer ara mateix l’obra del terra del pis superior que ha d’allotjar la climatització del Cau Ferrat és senzill i té un cost reduït.
Un cop allargada l’escala, tallat l’arrambador i col.locat el nou terra el cost es multiplicarà, a banda de la destrossa irreversible de patrimoni –que d’altra banda no sembla importar a ningú.
Com sempre, existeixen d’altres solucions que no destrueixen el que es pretèn conservar. Són les que cal aplicar, i no costen més diners.
No fer les rampes per la façana, ni la galeria de vidre, ni la climatització que suposa aquest enorme volum exterior permetria estalviar més d’un milió d’euros, segons el pressupost del projecte. Així de clar. Ara bé, cal decidir-ho ara, no d’aquí a un mes, quan tot el material i maquinària s’hagi encarregat.
Com ja hem explicat diverses vegades, les rampes i la galeria de la façana marítima de Maricel són totalment prescindibles: amb una rampa de 4,5 m de longitud a la planta baixa de Maricel de Mar, queden resolts tots els problemes de circulació i accessibilitat del conjunt dels edificis, ja que existeixen escales, ascensors i elevadors suficients en el mateix projecte que ho garanteixen.
Més arguments econòmics:
Al mes de febrer la Plataforma SOS Sitges va interposar un recurs contenciós administratiu, impugnant la llicència Municipal d’obres del projecte de remodelació dels museus atorgada per l’Ajuntament de Sitges, per ser contraria a dret.
Per a defensar-se com a part demandada, l’anterior alcalde de Sitges, Sr. Jordi Baijet, delegà per decret del 6 de maig de 2011 a la Diputació de Barcelona la defensa jurídica del plet. Però tot i el nombre d’advocats que hi ha a la plantilla de l’Ajuntament de Sitges i a la de la Diputació de Barcelona, per a portar aquesta defensa la Diputació ha contractat al Sr. Carles Pareja, del Bufet Pareja i Associats Advocats, lletrat aliè a la Direcció de Serveis Jurídics de la Diputació de Barcelona, que cobra una minuta elevadíssima – fotocòpies a part – i que es paga amb els impostos dels ciutadans de Sitges !!!
Tot plegat és vergonyós.
Segons el criteri de la Plataforma SOS Sitges, aquesta important despesa d’honoraris professionals, sumada a la nòmina de tots els advocats de les institucions públiques implicades en aquest contenciós, resulta una despesa innecessària en un moment de crisi i retallades com el que vivim, i que seria bo d’estalviar.
Perquè no fan el que van dir que farien, i de pas estalvien en personal i en l’execució de l’obra?
Qui defensa el Patrimoni de Sitges?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada