ARTICLES DE FLORENCI SALESAS AL SEU BLOC

23 de desembre de 2009. Discurs contra el projecte de destrucció de la façana marítima històrica de Sitges

El temps no s’atura i cada dia es presenten nous reptes. En conseqüència, qui no està d’acord en que es plantegin iniciatives per afrontar-los i fer avançar el nostre poble? Però així com s’ha de mirar que aquestes iniciatives responguin a les necessitats bàsiques de la comunitat, tampoc es acceptable que, si es pot evitar, es malmeti la fesomia d’algunes parts del nostre entorn històric.

A l’hora de debatre com s’ha de protegir el patrimoni arquitectònic local, cal que es parli clar i amb el màxim rigor possible. Qui defensi el reemplaçament total o parcial del que ja existeix, ha d’oferir arguments que no admetin discussió, i entendre que eliminar allò que ja és bo és un malbaratament innecessari d’energia, temps i diners. Per la seva banda, qui avoqui per la preservació, més o menys completa, ha de tenir en compte que l’aspecte de Sitges no ha estat sempre el que coneixem. Ni en la seva totalitat, ni en cap element individual. Tot el que es pretén conservar, en algun moment suposà la substitució o modificació d’una obra anterior, i de vegades l’ocupació d’un espai verge.

Els més grans del poble són el testimoni viu d’aquestes transformacions, sovint traumàtiques. Ells han patit més que ningú la desaparició del paisatge sentimental de la seva infància, la seva joventut. No cal, però, tenir una edat per entendre aquest sentiment. A qui més i a qui menys li han apunyalat els records. I cadascú du les ferides com pot. Aquell camp on hom jugava de nen, aquell raconet salvatge on fèieu el mec d’adolescent, ara és un nou barri, amb nous carrers, noves edificacions, nous equipaments, gent que no saps qui és. Però hem d’aprendre a acceptar aquests canvis perquè són inevitables, obligatoris. Jo m’hi revelo, perquè sóc un tossut. Però no aconsello a ningú que m’imiti.

Per bé o per mal, tots fem el nostre sacrifici personal per acceptar-ho. Acabem entenent que cal eixamplar l’horitzó urbanitzat, transformar algunes zones, adaptar instal·lacions obsoletes i reorganitzar algunes de les funcions que tenien quan érem al segle XX i la població molt inferior. Seria ideal que aquests modificacions es fessin amb la màxima sensibilitat. Això, per desgracia, no sempre passa.

Aquestes actuacions sempre han generat debat. Com ha de ser. I no totes les que s’han comés han estat bones, ni realitzades amb tota la netedat que caldria. Tanmateix, hem de ser justos i acceptar que n’hi ha hagut que eren indispensables, i algunes d’elles, objectivament, molt positives. La urgència del pas del temps ens obliga a prendre decisions que no sempre són del gust de tothom.

L’explosió turística dels seixanta i, sobretot, la creació de noves vies de comunicació dels vuitanta han suposat les principals empentes que han disparat la demografia local. Al llarg d’aquests últims trenta anys, tots sabem que hi ha hagut una alternança entre socialistes i convergents. La sensibilitat que han motrat ambdós governs ha estat diversa, desigual en tots els àmbits. Seria injust acusar les dues forces de no haver volgut mai el bé del poble, negar les tasques que uns i altres han fet correctament, i que no sempre han estat prou valorades per un poble que sovint ha viscut d’esquena a elles. Els ciutadans també hem comés també errors. I jo el primer. Però pecaria d’ingenu negar que tots els governs han fet operacions deplorables, danys irreparables, mogudes per visions tancades, per interessos no sempre clars. Però fins ara mai ningú havia gosat tocar, d’una manera tan maldestra i destructiva: la façana del conjunt d’edificis històrics que inclouen el Cau Ferrat i el Palau Maricel.

L’estat en que es troba totes les façanes i ornaments addherits de la part antiga de Sitges és penós i requereix una restauració meticulosa i exhaustiva. Parlant clar, cara. I malgrat la crisi, no crec que hi hagi un sol sitgetà, o amant del poble, que no desitgi que es bolquin els recursos que calguin per cridar als millors professionals, restauradors artístics i tècnics que avaluïn els danys que s’han produït al llarg dels anys. El conjunt està situat davant el Mediterrani, amb una posició estratègica que en realça la seva bellesa, alhora que en fa pal·lés el seu desemparament davant un onatge que no ha parat d’assotar la seva cara frontal i els seus fonaments al llarg d’uns quants segles.

En definitiva, que cal fer el mateix que es pretén amb Venècia, amb les piràmides d’Egipte, amb el Partenó d’Atenes; el que s’ha fet amb la Torre de Pisa i amb tot aquell monument que forma part de la vida dels seus veïns, del patrimoni de la humanitat, ho digui la UNESCO o no. No vull dir que el nostre poble sigui més important o la seva bellesa superior a la de les meravelles esmentades. No seria just, ni per antiguitat, ni per influència, ni sovint per la quantitat d’alteracions que han adulterat en molts del seus detalls l’aspecte actual, en absolut l’ideal. Però per nosaltres, com ja he dit, sí que ho és d’important. I així ho ha de ser si som sitgetans dignes de merèixer aquest nom. Cal remoure cel i terra per trobar solucions gairebé quirúrgiques d’ingenieria, tractaments amb les més modernes tecnologies i materials. Han de venir els millors artistes i historiadors, assessorats en tot moment per experts locals, capaços d’avaluar els danys i restituir amb exactitud mil·limètrica tot allò que s’ha fet malbé o es troba en mal estat.

Ja fa temps que se’n va parlar d’un projecte de restauració de tot el conjunt. Com és lògic, la major part del poble estava d’acord en que s’actués el més de pressa i millor. La unanimitat era gairebé total. Les votacions que es feien eren totes positives, a favor. Tothom estava convençut que les coses es farien amb sentit comú. I, al final, és el que s’ha fet? No. Ni de lluny.

Aquest mateix divendres es va fer pública la imatge virtual del projecte. No es pot dir que no hi podia haver un horror pitjor, perquè la capacitat de superació de mal gust entre molts arquitectes actuals està més enllà del que la nostre imaginació pugui somniar. Però en comparar les fotos, creiem que és evident que sembla una burla publicada el 28 de desembre. Però per desgràcia no eren els Sant Innocents.

Les valoracions fetes per un expert local que conec posa els pels de punta, tant per com ha anat tot el procés com per tot el que es pretén fer i les conseqüències futures, amb impossibilitat de retorn. Però deixem que siguin ells, els experts de debò, que vagin informant la població dels detalls del crim. Com que a mi em mareja el sang i fetge, parlaré només del que salta a la vista a tothom que hagi nascut amb dos ulls al rostre. El que apareix a la imatge virtual és una versió neta de la imatge actual, o és una cosa diferent? Tinc alguna malaltia mental degenerativa que em fa veure visions? Perquè si la tinc i estic equivocat agrairia que algú m’informés.

I ara ve el pitjor: ja està tot firmat, segellat, dat i beneït, amb visita de ministre espanyol inclosa. El gener comença el buidatge dels museus i l’abril les obres. Segons l’ajuntament, ja no hi ha possibilitat de fer cap pas enrere. Ho diuen cofois, i a l’Eco on apareixia, no hi ha cap article de ningú histèric, emprenyadíssim, que vogués aliar-se amb Bin Laden per fer net d’una vegada. Admirable.

Amb l’actuació que s’està disposant a portar a terme, no es pretén restaurar. Es pretén canviar. Igual que en qüestió de menys de dos anys s’han canviat parts essencials del poble sense que ningú sembli haver mogut un dit per impedir-ho. S’ha protestat aquí i allà. Alguna carteta a l’Eco o a d’altres diaris d’àmbit nacional. Alguna rondinada a algun blog. Però accions conjuntes molt poques. Per dir-ho clar i català: cap.

Així no ens ha de xocar que el consistori tiri pel dret. Que es destrueixin les voreres de bona part del poble fins a convertir el centre comercial en la mateixa maqueta asèptica, de mida natural, que es pot veure ara a qualsevol poble català, ja sigui de platja o de muntanya, o qualsevol barri de Barcelona. Encara com no s’hi han instal·lat les files d'estaques de ferro, pensats amb la intenció —diuen— d’impedir l’aparcament de vehicles. El que és segur és que alguna empresa està fent un gran negoci carregant-se l’aroma i el sabor centenari d’un munt de viles del país, uniformitzant-les al més pur estil soviètic.

Ningú ha mogut un dit per aturar la destrossa aberrant que ha suposat la platja Sant Sebastià, especialment l’horror de rampa que es veu davant l’ermita del cementiri. La divisió d’opinions al respecte d’aquestes actuacions és variada, com sempre. Hi ha qui ho troba millor i tot. De persones amb poca educació sensitiva n’hi ha hagut sempre. Però se suposa que aquest és el poble dels artistes, d’una població, acostumada com està a veure’s exposada a una quantitat d’activitats artístiques poc usual, amb una educació plàstica superior a la de la mitja de pobles. O no?

És canvia allò que no funciona. Es crea allò que era necessari però no existia. El que és perfecte es conserva exacte. Al conjunt d’edificis que formen el nucli històric de Sitges no és tracta d'aixecar un nou hospital, on la racionalitat, el minimalisme funcional i l’estudi dels espais per a facilitar la feina del personal i minimitzar l’estat d’angoixa dels pacients han de ser elements bàsics a tenir en compte. En un centre d’aquest tipus cal aplicar-hi la modernitat més extrema. Però aquí estem parlant d'una cosa antiga. I l’arquitectura antiga no en té res de racional. O, com a mínim, no de la racionalitat que ensenyen a les escoles d’urbanisme. És una racionalitat que no en sap res de Walter Groppius, de la Bauhaus, què està molt bé pel que val.

Però aquí, aquest camí no només no salva sinó que assassina. El conjunt històric de Sitges no en sap res de tot això. No entén que volen aquests nouvinguts que saben tant de lletra. Ni falta que li fa. Perquè ell no entén que vol dir “racionalització”, un mot que ni existia quan es va posar la primera pedra de la casa de pescadors primigènia. Perquè el conjunt històric de Sitges només entén el mot “raó”, un mot molt antic, avui dia gairebé una peça de museu. I raó és el que té, el que exsuda per cadascun del pors de les seves parets velles, emblanquinades i reemblanquinades, una i mil vegades, i punyeterament esgarrapades pel salnitre del mar, cruel company que, lentament, li dóna vida i el mata a la vegada.

Quan un filòleg s’enfronta a una obra mestra de la literatura i en fa una versió crítica, sabeu el que fa? Recorre al text original, ja sigui manuscrit o mecanografiat. Analitza les versions corregides pel propi autor i es queda amb la darrera. Els llibres antics pateixen, al llarg de les seves edicions, corrupcions de tot tipus. Correccions basades amb males interpretacions de l’original —llegir “cínica” on hi posa “l’única”— i casos d’hipercorrecció i de censura. Si en el primer cas parlem d’errors humans —la lletra d’alguns autors és refotuda d’entendre— en el segon cas és imperdonable. De tot això en sap molt el senyor Narcís Garolera, expert on els hi hagi, netejador i restaurador d’incunables magnífics.

El que pinta els calçotets a l’obra de Miquel Angel, però, no es pot prendre a si mateix per a superior al mestre que desvirtua. Ell ha de saber que, com a mínim, és un miserable mercenari i com a tal, actuar en conseqüència.

Se’m dirà que satisfer tot això que somnio pel conjunt del nucli històric de Sitges valdria massa diners. M’han arribat informacions que això és, en aquest cas, mentida. La suma que es s'emprarà per convertir la façana històrica, amb la seva desigual verticalitat, tan mediterrània, tan plena de sabor, en una espècie d’Illa Diagonal de Moneo —com d’una manera genial va comparar un blogista— o el CCCB són molt superiors. Aleshores trobem que la estafa és doble. No només se’ns robarà una part de la nostra identitat, sinó que a sobre se’ns robaran els calers. Bé, no directament, sinó al govern espanyol, la qual cosa té la seva part de gràcia, després de tot. La visita del ministre Blanco només va fer que s’arrodonís el sainet.

Us deixo ara unes paraules de Josep Pla i de Josep Maria Espinàs, de propina, citades al text del primer.

“Aquí hi ha el Cau Ferrat, museu notabilíssim fruit del pas de la població de Rossinyol. Aquest museu té un valor especial, perquè, a part de la seva qualitat intrínseca, té un gran sabor d’època. Mr. Deering, un important industrial nord-americà, amic de Ramon Casas i, per tant, de Rossinyol, que passà per Sitges, féu restaurar —amb molt d’encert i molta distinció— els antics edificis que formaven l’Hospital de Sant Joan i les seves construccions adjacents. Sorgí Maricel, que avui és un important museu que no podem deixar de visitar, perquè s’ho mereix el fons d’obres artístiques que el constitueixen (aquí l’autor descriu les col·leccions incloses al museu) El conjunt de Maricel és esplèndid. Aquestes dues grans institucions constitueixen amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle XVII ampliada el XIX), la veritable arrencada de Sitges. Tot plegat forma un conjunt de bells edificis que han convertit el Baluard en un monument del nostre litoral, distingit i ple de senyoria. veritable arrencada de Sitges.

(…)

Sitges creix sense parar però sense destruir-se ella mateixa. L’ampliació podrà ésser projectada a tants quilòmetres com sigui necessari. El seu cosmopolitisme podrà augmentar i podrà afermar-se el seu ambient internacional. El cas és que el Sitges arrelat serà intocable, fix i permanent. Sitges ha pogut resistir setanta anys de popularitat periodística permanent, sense perdre la seva autenticitat, sense destruir-se. Això té un mèrit positiu. Només cal veure el Sitges antic —relativament, és clar—, passejar-hi pels carrers, observar l’esforç que hi ha fet per conservar la seva gràcia i per augmentar-la, per a comprendre que és una de les poblacions més tradicionals del país. Josep Maria Espinàs té tota la raó quan escriu: “Sitges té dos quilòmetres i mig de passeig a la vora del mar, i aquesta amplíssima i elegant badia i, sobretot, la urbanització que l’estructura és una de les coses més reeixides que es poden veure al nostre país en matèria turística. Aquí no hi ha hagut precipitació cobdiciosa. Si en altres indrets de la costa hi ha hagut un turisme massiu destructor de la ciutat en que descansa, aquí s’ha produït una mena de turisme progressiu, constructor de la ciutat que necessita. Sitges té avui l’aspecte, especialment aquesta cara que dona al mar, d’un dels més acreditats i sòlids centres del turisme europeu”.

(…)

La incessant construcció de Sitges d’edificis de nova planta ha fet augmentar notòriament la volumetria urbana i el líquid imposable. Però la natural progressió no ha destruït ni desvirtuat gens l’encant del Sitges de Rossinyol i de Benaprès, de Casas i Deering.

Sitges és una de les poques poblacions catalanes que, de sempre, ha superat l’actitud fatalista que les desgràcies públiques i les circumstàncies generals han imposat. És una població que viu de la seva substància, de les seves iniciatives i del seu esperit, d’aquell esperit que els seus vells creadors li infongueren i que la població ha comprès.”

Guia a Catalunya, versió de 1970, Josep Pla

Què diran els escriptors i visitants del futur amb el Sitges que ens està quedant? Tornaria a dir el mateix Pla, per exemple, unes paraules semblants a aquestes de més amunt? Molt ho dubto.

No ens podem quedar de braços creuats davant un atac com aquest. Anava a dir sense precedents, però no és cert. Passa, però, que el poble sempre, més o menys, amb alguna ferida aquí i allà, se n’ha acabat sortint. Ja als anys seixanta, Miquel Utrillo fill va moure cel i terra per aturar la construcció d’un monstruós port davant el mateix conjunt que ara, amb intencions aparentment més nobles, també es vol amagar sota una capa de ciment i vidre. Comparar els dos projectes podria ser acusat de capciós. És cert que aquell era especulació pura i dura, un horror amb totes les de la llei, que hauria convertit Sitges en quelcom que hauria fet que Benidorm semblés una joia de la conservació arquitectònica. Però en algun sentit, l’actual és pitjor: representa una actuació directa damunt les façanes, amb l’ocultació de finestres, remodelació d’edificis sencers, obertura de noves i tot un seguit d’etzèteres de mal pair. El que si que són semblants són els arguments dels criminals —que si “el progrés”, que si “el benefici del poble” i la cantarella de sempre— però el senyor Utrillo, en ple franquisme, en una societat suposadament més esporuguida que l’actual, ho va aturar. Tot i que llavors també hi havia ciutadans que deien que no n’hi havia per tant, i que s’empassava les mentides que els contaven, el poble de Sitges s’hi va encarar, i se’n va sortir. I l’infecte projecte se’n va anar en orris, kaputt, a l’infern dels pecats no comesos.

I ara què? Serem còmplices tots plegats d’aquest crim? Serem dignes d’aquells sitgetans que al seu moment van saber dir no?

Perquè ara és el moment de dir que NO.

Des de la independència de pensament, ideologia política, creença religiosa o procedència, hem de dir que no.

Des dels mateixos votants socialistes —que estic convençut en la seva majoria abjuren d’un desastre de tal tipus, que no té res a veure ni amb la ideologia en la que creuen, ni amb la de cap altre tipus, més que en la de tirar pel dret i anorrear un patrimoni que és de tots amb complicitats que hauríem d’investigar i denunciar— fins els convergents; des dels independentistes fins els espanyolistes; des dels sitgetans de soca-rel fins els nouvinguts de terres properes o llunyanes, hem de dir no.

Des del més vell fins el més jove, des del més ignorant fins el més instruït, des dels que treballa amb les mans fins els que ho fan amb el cap, passant per aquell que en aquest moment no poden no té feina i aquell que pot viure sense haver de fer un cop de pal a l’aigua, hem de dir no.

Des del del Barça al de l’Espanyol, del Madrid o el Sant Gemain, fins el que no pot ni sofrir el futbol; des de l’amants de les corrides de toros fins els que li produeixen basques, hem de dir no.

Tots, tots hem de dir no. Per una qüestió de decència bàsica com a poble, com a ciutadans, com a forasters amants de Sitges. Hem de dir no per demostrar que amb nosaltres i el que és nostre, dels nostres pares, dels nostres avis i de tots aquells que no són aquí per poder-ho defensar amb les seves pròpies mans i les seves veus no s’hi juga.

No ens canviaran el que es nostre. Malgrat que hagin convidat un ministre de Madrid, malgrat que ja estigui tot signat, malgrat que diguin que comença el compte enrere, malgrat que ja es comencen a veure les espatlles de sitgetans que s’arronsen amb el “què hi farem” fatalista, conformista clavat a l’ADN.

Aquesta vegada no. I el que es pensaven que no podrien canviar, canviarà.

No deixem que la façana marítima històrica de Sitges sigui convertida en el CCCB!

Però per sobretot: no fem cadascú la guerra pel nostre compte. Posem-nos d'acord. Protestem en privat, escrivim tot el que poguem, allà on sigui possible.

És clar que sí!

Com més textos, com més punts de vista hi hagi perquè les nostres clarividents autoritats s'adonin del que estan a punt de fer, millor. Però les accions les hem de fer conjuntes, sense protagonismes, ni personalismes. La lluita és de tots. Si algú descobreix que jo mateix em passo, si us plau, que em faci callar, ni que sigui amb un cop de maó al cap. Però només perquè ell parlarà millor, amb més criteri, però també amb més força. El primer ha de ser, per damunt de tot, la defensa del poble. Que ningú aprofiti aquí per posar-se medalles, manipular o acaparar poder!

Ara només cal que els qui poden fer alguna cosa no es desinflin. Però no patim, crec la cosa va bé.

Entre tots aturarem aquesta barbaritat.