Article publicat per Vinyet Panyella a l'Eco de Sitges, 1 d'agost de 2009, sobre el projecte de remodelació dels museus de Sitges promogut per Consorci del Patrimoni de Sitges. També es pot llegir al blog de Vinyet Panyella, "Quadern de Terramar"
JA ERA HORA.....
Assisteixo a la presentació del projecte de restauració i remodelació dels museus de Sitges – Cau Ferrat i Maricel de Mar- amb curiositat i expectació. Els diaris s’han fet ressò de l’acord de les administracions – Estat, Generalitat, Diputació i Ajuntament – per fer-se càrrec del projecte ja aprovat per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat i que té un cost de deu milions d’euros.
Aquesta és una de les notícies més importants per a Sitges dels darrers temps. La curiositat ha desbancat l’escepticisme, perquè finalment, la coincidència del curs dels astres i del color polític de les administracions ha comportat el desbloqueig d’un projecte anunciat al llarg de l’Any Rusiñol i submergit entre els silencis i la remorologia des de llavors fins ara. Cal desitjar que ni hi hagi aturades tècnicoeconòmiques ni ajornaments injustificables i, sobretot, que els diners arribin per a tot el que està projectat i cal fer.
No ens hem d’enganyar: l’estat dels museus és crític. Fins el punt que tenir-los oberts en les condicions en què es troben – el Cau Ferrat, la joia de la corona, sobretot, – és més contraproduent que tancar-los per manca de condicions. No fa pas gaire, arran de la presentació de la nova etapa de L’Amic de les Arts a l’antiga capella de l’Hospital i avui sala dels retaules de Maricel de Mar, comentàvem amb un periodista amic i company de l’altra pàgina de L’Eco que sort que miràvem en direcció als retaules i no cap a la galeria noucentista, perquè l’estat de les parets i del terra eren, simplement, deplorables. Per no parlar de les teules que volen, les xemeneies que cauen o de la decrepitud de la forja de la façana de Cau Ferrat. L’estat físic del Cau Ferrat i de tot el complex de Maricel és crític i deplorable perquè en tota la seva història des de que formen part del sector públic no hi ha hagut l’imprescindible capítol pressupostari de manteniment, i les conseqüències han estat nefastes. L’explicació de l’arquitecte J-Emili Hernàndez-Cros sobre l’estat de l’edifici van subratllar l’evidència.
El projecte arquitectònic de restauració i remodelació del Cau Ferrat i Maricel de Terra, incloent-hi Can Xicarrons o Can Rocamora, la caseta que Deering havia regalat a Ramon Casas entre el Cau i Maricel, planteja una intervenció que no només repara i restaura sinó que introdueix la normativa vigent en matèria d’instal.lacions i museus, replanteja la circulació dels visitants pels diferents espais i guanya espai expositiu. No és la primera vegada que Hernàndez-Cros intervé a Maricel perquè coneix l’edifici des d’inici dels anys vuitanta, quan, entre altres instal.lacions, va projectar i portar a terme l’actual l’Arxiu Històric Municipal en unes condicions no precisament fàcils.
El projecte que presenta, racional i ambiciós, és més respectuós amb el Cau Ferrat del que alguns hauríem imaginat. Pel que fa a Maricel, aconsegueix, a parer meu, una simplificació de nivells, estances i circulació que suposen un guany evident tant per a les instal.lacions com per als usuaris. Tres mil metres quadrats per a espai expositiu sense racons ni espais morts és una extensió prou important per permetre mostrar les col.leccions amb comoditat, atractiu i pedagogia. L’actuació en un edifici antic que té per fonaments el rocam marítim amb un estat d’erosió permanent no és fàcil, i pel que fa a les solucions que el projecte d’Hernàndez-Cros aporta no tots els parers són unànimes. Però el que és una, diem-ne, evidència positiva és que un cop s’hagi acomplert, tindrem un embolcall de segle XXI adequat i pertinent per al nostre singular i irrepetible conjunt museístic.
Queden diversos interrogants que no són qüestió menor. L’un és la concreció de les quantitats de les aportacions de cada administració. Un altre, l’emmagatzemament i la vida dels museus i de les peces durant l’interregne que duri la realització del projecte. I un altre que per a mi és el més important, és el projecte museístic que en derivarà tot i que no n’ha estat el fonament. El Cau Ferrat es conservarà intacte. Però l’ús de can Xicarrons en tant que edifici de serveis i els espais guanyats a Maricel de Mar, juntament amb la remodelació dels ja existents, demanen un projecte museístic subsegüent ambiciós i gran abast.
L’estat dels museus i dels edificis és crític, però ha depassat la situació d’inèrcia estàtica gràcies a un projecte de restauració i remodelació que, finalment, arrenca. Ja era hora…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada