Després de llegir i escoltar algunes de les opinions aparegudes aquests darrers dies, ara resultarà que la façana “del darrera” de Maricel de Mar és una vergonya i un exponent de barraquisme, i la casa Rocamora un traster-magatzem mal girbat que no s’entèn com ningú no havia pensat en enderrocar-lo fins ara. I total, només ho veuen quatre arreplegats que encara busquen peix on no n’hi ha...
Aquest és l’intel.ligent missatge sota el que es pretén justificar un projecte que passa per damunt de la protecció d’un entorn qualificat de Bé d’Interés Cultural i inclós en el Pla Especial de Protecció i Catàleg del municipi de Sitges (fitxes 103 i 104).
No m’explico el fet que el projecte hagi obtingut el vist i plau d’una comissió de patrimoni de la Generalitat, i un informe favorable de l’Ajuntament de Sitges. És, com a mínim, sorprenent. Potser la necessitat de finançament, i davant del projecte acabat, amb solucions de façana presentades com a “inevitables”, ha pogut induïr certa debilitat alhora d’aplicar els criteris de protecció que determina el planejament.
Donat l’estat de conservació en què es troba el conjunt dels museus, cal, urgentment, la seva restauració. Tothom hi està d’acord, i el projecte respon a aquesta necessitat amb detall i rigor.
El projecte ha de resoldre també l’adaptació dels edificis a la normativa d’accessibilitat, evidentment. I per a aquesta finalitat no són necessàries dues rampes de 60 m de desenvolupament encastades a la façana - per no trinxar l’interior, diuen. Per a solucionar-ho tan sols n’hi ha prou amb una rampa de 4,5 m de longitud entre els dos nivells existents a la planta baixa de Maricel de Mar (cotes +11,15 m i +11,70 m). Rampa que, d’altra banda, si es col.loca adossada a una de les parets del cos central de l’edifici, no redueix cap dels paraments d’exposició. Així de senzill. Pel que fa a la planta 1ª i 2ª de Maricel, no tenen desnivells i es disposa d’ascensor…
En compliment de la normativa contra incendis la rampa exterior no és necessària com a via d’evacuació de l’edifici, i com a segona pell de protecció de la façana, la galeria pot ser eficaç però existeixen alternatives amb totes les garanties d’aïllament i estanqueïtat, infinitament més econòmiques d’executar i de mantenir, i molt més respectuoses amb els edificis i el seu entorn. O és que també hem d’anar pensant en posar-li una funda de vidre a la Punta el dia que n’encarreguin la restauració? Caldrà subscriure’s al BOE i estar atents a fer les al.legacions.
La rampa exterior del projecte, protegida per un volum enorme de vidre rematat per una cornisa horitzontal de 40 m de longitud, altera i modifica tota la façana existent, caracteritzada per una volumetria formada per un conjunt de cossos de mida, escala i forats diferents, com si fos un amuntegament desordenat de parets emblanquinades sobre el mar. Déu ser per a això, entre altres coses, que uns desgraciats ignorants ho van catalogar i protegir?
I la casa Rocamora? Es pot estar d’acord en que, individualment, la seva façana no tingui massa valor arquitectònic. És alló del conjunt, cal entendre-ho. I podria justificar-se la seva reforma interior per raons de consolidació estructural, accessibilitat, etc… Però, algú creu, sincerament, que la façana de projecte que la substitueix en té algun, de valor? El propi arquitecte autor de la reforma, i en referència a aquesta façana, va reconéixer que a vegades els resultats no estan a l’alçada de les expectatives. Té tota la raó. Es va excusar en una dependència de la propia estructura de l’edifici per a justificar aquest aspecte de façana de primer curs de carrera, totalment fora de lloc.
El problema de fons que jo hi veig és que en algun punt del camí ha fallat un requeriment de planejament i de projecte que havia de ser fonamental. I és la voluntat de que, un cop acabada, la necessària rehabilitació passés el més desapercebuda possible. D’això s’en diu restaurar i conservar el patrimoni. El nostre.
En fi, el que cal fer, en aquests cassos, és rectificar, i reprendre amb humilitat el camí des d’allà on un s’ha desviat. Passa en tots els projectes, i encara s’hi és a temps.
Oriol Pascual, arquitecte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada