dijous, 5 d’agost de 2010

CRÒNICA LOCAL. BLOC DE VICENÇ MORANDO

VENT DEL CAU (IV)

Varem creure que seria bo portar tota la documentació al fiscal de delictes patrimonials i arquitectònics, el Pelegrin. El mateix que està portant el cas de l'hotel del Palau (...) Estem a l'espera de si ho accepta o no."

Beli Artigas, 31 de Juliol

No guanyarem per denúncies, ni per capítols ja ho veig. Em perdonaran si això pot haver sonat un pèl massa frívol, tenint en compte la trascendència de l'assumpte. Sonaria igualment frívol si intentés proposar-los un joc de paraules amb la protagonista d’avui tot referint-me, metafòricament, a un Casus “Beli” per allò de la insistència en picar la mateixa pedra?. Ella ho acceptarà. Podem discrepar sense embuts en aspectes fonamentals del projecte, però la secció valora la convicció amb la qual la portaveu de la plataforma, i els seus companys de viatge, han defensat una argumentació vàlida des del primer dia, malgrat que en alguna ocasió la passió i la vehemència hagin distorsionat el discurs inicial. Des del principi, la plataforma ha centrat part de les seves denúncies en allò més questionable i, per tant, menys justificable de la reforma dels museus, que no és, paradoxalment, l’obra de Hernández Cros -obviament opinable des del punt de vista tècnic i des del subjectiu- sinó tot el que fa referència als criteris sobre els quals s’ha fonamentat l'aprovació de la mateixa, respecte els condicionants legals establerts. Hi tornaré. En qualsevol cas, aquest inici no té cap altra intenció que treure ferro, perquè la cosa pot embolicar-se per poc que el fiscal de delictes urbanístics compari la norma escrita amb el projecte dibuixat en fase d’execució. Començo. Ha passat mig any des que el saló d’or de Maricel acollí l’acte de presentació de la reforma dels museus i, ben a prop de les imposants estructures que s'estenen pel Recó de la Calma, a la seu del Grup d'Estudis Sitgetans comparegueren Florenci Salesas, Beli Artigas i Oriol Pascual, acompanyats de l'inevitable Power Point de rigor, i davant d'un auditori col.lapsat de públic. S’ha presentat la Plataforma Sitges, una associació sense ànim de lucre i apolítica, o almenys així s'encarregà de reiterar-ho amb vehemència Artigas, abans de picar la cresta a Miquel Forns i, per extensió, a l'oposició municipal per no haver fet tot el que podien. Entre els objectius fundacionals del grup s’hi troben El foment del rigor i la correcció en totes les intervencions sobre el patrimoni cultural de Sitges des d'un enfocament multidisciplinar enriquidor (...) Exercir una vigilància activa sobre el patrimoni cultural de Sitges i sobre les intervencions que afecten als seus elements. (...) Instar, a qui en el seu cas correspongui, a que s'adoptin les mesures legislatives, fiscals i administratives necessàries, a fi de garantir la conservació o rehabilitació d'elements anteriors. Més enllà del cas específic dels museus, i salvant totes les distàncies perquè les circumstàncies no són comparables, aquesta petita història m'està oferint molts punts de coincidència amb el moviment associatiu i veinal que, poc temps després d'inaugurar-se el polèmic i eternament menyspreat gratacels de la Pan-Am -avui propietat de Metlife- es va viure a Nova York arran de la demolició de la històrica i gloriosa estació de ferrocarril Pennsylvania, per a construir-hi l'impersonal i funcional Madison Square Garden. D'aquella enorme controvèrsia en va néixer, el 1965, l'organisme que vetlla per a la preservació i la conservació dels béns catalogats i patrimonials de la ciutat. Tanco el parèntesi. Les intervencions de Beli Artigas i Oriol Pascual ampliaren les dues tesis ja conegudes: per un costat, la de la no adequació del projecte a la normativa vigent, i, per l’altre, la de les alternatives possibles per a mantenir la façana de mar tal i com està sense que això condicioni l’accessibilitat al recinte, quelcom que, com tots vostès saben, ha estat una de les raons esgrimides per a posar en valor la solució de la gàbia de vidre. No em ficaré, de nou, a considerar una idea que em segueix entusiasmant, i amb la qual hi confio. Vagin a saber si servidor era l’únic a la sala en creure que pagaria la pena una mica de gosadia a l’hora d’actuar sobre una façana apedaçada per la història, i per totes bandes. L’etern debat entre el conservacionisme i l’intervencionisme transformador. Valgui un mal exemple sobre la percepció dels canvis. Hernández Cros no és Moneo, i el Kursaal de Moneo no és el Maricel. L’arquitecte navarrès s’atreví amb dos blocs de vidre i metall ancorats de bell nou a la platja de Donosti, desafiant el feréstec clima del Cantàbric, i les línies clàssiques i exhuberants de les grans edificacions ornamentades de la burgesia. Al premi Pritzker li plogueren crítiques duríssimes aleshores, però una dècada després els dos edificis han esdevingut un senyal d’identitat inequívoc.

I el debat finalitzaria aquí, si no fos perquè no pot menystenir-se el marc legal sota el qual es desenvolupa l’obra motiu de conflicte. La norma. Les directrius deixades per escrit per part dels especialistes de les institucions oficials respecte a qualsevol acció que tingui com a objectiu els edificis o conjunts patrimonials protegits. I és aquí on, segons la documentació aportada per Beli Artigas i Oriol Pascual –qui es mostrà visiblement emocionat al referir-se al paper del seu pare Josep, a l’hora de plantejar les possibles alternatives- el cronista només pot dir-los que, amb els papers a la mà -i carregats com estan de frases lapidàries, categòriques i difícilment interpretables si no és des de la restricció absoluta sobre el que es pot fer i el que no- la proposta d'Hernández Cros no supera el sedàs normatiu, encara que li diguéssin que si, i que, en conseqüència, hagi travessat tots els procediments i visats administratius habuts i per haver. En poques paraules, i d’acord amb el que vaig poder veure, probablement el projecte que m’agrada tant no hagués hagut mai d’existir. Així de simple. Per a que existís, la norma hauria d’haver estat modificada, i això ja són figues d'un altre paner.... En finalitzar la vetllada, salpebrada de propostes destinades a aturar les obres, bé sigui a través de la pressió popular, o de la política, era ben fàcil copsar, per poc que es parés l’orella i deixant de banda l’evidència documental, dues sensacions. Primera: el projecte no agrada a molta gent. Res de nou en aquest aspecte. Segona: encara agraden menys les formes amb les quals s’ha restringit el debat al seu entorn. Una cojuntura, doncs, complicada de resoldre sense que es perdi cap llençol en la bugada político-patrimonial. Penso que el fiscal Antoni Pelegrin té molts elements sobre la taula per interpelar al dubte, però no estic gens segur que una hipotètica aturada de les obres sigui garantia absoluta de res. El MNAC de Montjuic va estar un munt d'anys en standby, per un vergonyós teva-meva institucional. Compte, doncs, que, en determinades circumstàncies, dos més dos no fan quatre, Sitges no es Barcelona per a fer-se valer, i el nostre cas és un arriscat cas de vida o mort que no pot esperar.

En conclusió. M’està agradant una il.legalitat? Els tècnics, polítics, representants institucionals que han intervingut en l'aprovació de la reforma dels museus poden haver amparat una il.legalitat manifesta? Vatua l'olla.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada