dijous, 15 de setembre de 2011

Crònica Local de Vicenç Morando. Eco de Sitges, 10 de setembre de 2011

VentdelCau (V)

Per tant, Ajuntament i Diputació estan d’acord en que la façana marítima del museu Maricel no es plantejarà amb aquelles rampes i aquella estructura de vidre?
Exacte. L’objectiu és modificar aquesta proposta de façana marítima del projecte, per intentar retornar-la als orígens, a com estava abans de les obres.
Miquel Forns, 5 de Setembre

I la nota de premsa rebla el clau amb una filigrana eufemística nascuda de la prudència: La Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges estudiaran i modificaran els tràmits legals i tècnics necessaris que permetin fer possible les variacions en punts que estan pendents de revisió, com les rampes i la façana marítima. Revisada la numeració del serial, per haver perdut el compte en el darrer capítol –que era el IV i mig i no el III i mig- l’atzarosa història de la reforma dels museus ha arribat a un punt d’inflexió, amb la decisió de l’Ajuntament d’aturar parcialment les obres relacionades amb la solució de la façana marítima del Maricel, sense que això suposi aturar les de la resta dels immobles, que segueixen endavant. Segons la versió oficial dels fets, varen ser unes fotos captades des de mar, el Diumenge 28 d’agost, les que donaren el senyal d’alerta al testimoniar de manera explícita que ja estava instal.lada part de l’estructura de la polèmica passarel.la exterior. El passat divendres, 2 de Setembre, l’alcalde i alguns membres de l’equip de govern s’entrevistaren amb el vicepresident de l’àrea de cultura de la Diputació de Barcelona, Ferran Civil, i la diputada de cultura Mònica Querol, i coincidiren en els criteris de cara a la revisió d’aspectes bàsics de l’obra, d’acord amb algunes de les propostes que, en el seu dia, féu la plataforma SOS Sitges. La institució provincial s’encarregarà, ara, d’avisar a qui calgui del canvi de plans.... I, tot i que durant la reunió no se’n va parlar, tampoc no cal ser un honoris causa per a interpretar de forma inequívoca les paraules de Forns sobre una altra de les incògnites que continuen obertes, com és la decisió futura sobre qui dirigirà el consorci: “Evidentment (...) en aquest moment ja fa unes setmanes que, exceptuant aquest periode de vacances en que es troben el personal tècnic i polític de les dues administracions, ja hi ha converses per a poder materialitzar el canvi en els òrgans directius i polítics del consorci del patrimoni”. Mentre a l’actual gerent de l’ens li comencen a xiular les orelles, la rumorologia sobre el pretendent a la seva cadira –insistent des de fa setmanes i no sense un cert morbo- apunta a una sitgetana molt ben calçada, i no és Beli Artigas. Temps al temps.

És bo el que ha passat? No es pensin que la pregunta sigui fàcil de contestar per a un defensor –continuo sent-ho- de l’actual proposta, a qui li ha agradat parlar-ne sense embuts amb la part contrària. A aquestes alçades del serial, em cal prioritzar i ser pragmàtic. Benvinguts siguin els canvis si, des de la bona fe, ajuden a que la història d’aquest projecte arribi, definitivament, a un mínim punt de conciliació entre admiradors –pocs- i detractors –molts-. No està l’escenari actual per a marejar la perdiu ni per a perdre el temps amb lluites desgastadores o dubtes innecessaris. Abans de continuar em permetran una reflexió en veu alta. A Sitges li ha passat amb els museus el que es mereix una vila que els ha tingut abandonats i ara s’esglaia perquè creu haver assistit a un atemptat contra el  patrimoni, quan fa anys que tenim el patrimoni a la corda fluixa. Els museus són els primers d’una llista llarga que seguiria amb la biblioteca, el Patronat, Can Falç, o, fins fa quatre dies el mercat vell del qual tampoc no hem sabut que fer-ne fins que Bacardí ha estat més llesta que nosaltres. Varem perdre irremisiblement els capitells originals de Pere Jou dels claustres del Maricel... per no parlar de l’estat de l’estudi Vidal...I no segueixo, perquè no val la pena. Ho enumero, a tall d’exemple, per a prevenir d’un previsible empatx de medalles. Sitges no es pot vantar ni enorgullir d’haver estat prou curosa amb els pilars fonamentals del nostre patrimoni artístic. Sigui com sigui, cal ser optimista, i ho vull ser. En espera de saber fins a quin punt les noves circumstàncies poden portar conseqüències que afectin al posicionament de les peces d’aquest gran trencaclosques -començant per l’arquitecte i acabant pel Ministeri- l’oficialització de l’acord ha servit per a refrescar alguns punts importants, que tenen relació amb les diferents reinvindicacions de la plataforma, de les quals en queden serrells pendents com el procés judicial sobre Can Rocamora o el trobar una solució menys agressiva per a climatitzar el Cau Ferrat que no suposi l’elevació del terra del primer pis. De fet, i més enllà del poc que es digué durant la campanya de les municipals -que travessà de puntetes per la polèmica- a l’equip de govern no li ha calgut fer un excessiu esforç per a expressar un posicionament propi i detallat sobre el projecte. Més aviat dóna la sensació que s’han fet seu, sense fissures, l’argumentari de la plataforma, segurament perquè la història recent està massa plena de tebiesa com per a poder expressar avui una postura molt beligerant sobre l’assumpte. En qualsevol cas, l’Ajuntament, a més de complir una promesa manifestada en el seu dia per alguns dels grups polítics que formen l’equip de govern, ha sabut parar atenció al rebuig generalitzat –o, si més no prou important- que creà el projecte de reforma dels museus des del seu inici. S’ha arribat fins aquí per la conjunció de quatre factors, que poden col.locar en l’ordre que vulguin. Primer: l’execució d’un projecte molt mal gestionat des del punt de vista de la informació pública entesa en el sentit més obert del terme, quan, per trascendència històrica, n’hagués hagut d’esdevenir el paradigma. Segon: la poca sensibilitat dels seus responsables vers aquells qui es mostraren obertament contraris a la proposta, des d’unes raons que mereixien consideració. Ans el contrari, els gestors van treure pit sense mesurar els riscos de menystenir allò que avui ha pres protagonisme. Tercer: la perseverança i tenacitat dels membres de la plataforma en defensar el que creien. I quart: el canvi polític, sense el qual res del que és notícia avui ho hagués estat.

Malauradament, aquesta tensió mantinguda durant mesos ha portat danys colaterals importants dins d’una part significativa del món cultural de Sitges, molt dividit i esqueixat arran del debat dels museus. Em disculparan si dic fins i tot que un punt enverinat. Una demostració fefaent de les mancances del procés. Un petit desastre, i més si es tenen en compte les grans coses que s’han fet gràcies a la unió d’esforços d’alguns dels nostres investigadors/divulgadors de referència. Des de fora, l’observador ho contempla amb absoluta perplexitat i desencís, perquè aquí també farà falta un bon projecte de restauració emocional que resolgui un distanciament que ens empobreix. Queden alguns capítols de VentdelCau i servidor desitja que el que vingui sia millor. Ho necessitem.

I acabo. L’ofrena institucional avançada al 10 de Setembre és una petita/gran espifiada que, d’haver-la proposat l’anterior equip de govern, hagués passat per.... vostès ja m’entenen... Té raó l’alcalde quan justifica el canvi dient que les grans diades comencen la vigília. Allò que s’obvia és que no celebrariem vigílies sense el precedent històric de les diades que les justifiquen. D’això, i de la Moixiganga express,  ja en parlarem la setmana que ve..

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada