“Sitgetans! Podem
tolerar aquest canvi d’imatge?” Des d’aquesta primera crida
realitzada per Josep Pascual Camps a l’Eco de Sitges el 2 de gener
de 2010, fins a la presentació pública del nou projecte de la
reforma dels museus de Sitges que va tenir lloc el passat diumenge 30
de setembre de 2012, han passat moltes coses, i des de la Plataforma
SOS Sitges hem lluitat i treballat molt per poder arribar fins aquí.
Quan es va tenir
coneixement del projecte de restauració, condicionament i
remodelació del conjunt d’edificis del Museu Maricel de Mar, Can
Rocamora i Museu Cau Ferrat de Sitges, un grup de sitgetans ja vàrem
qüestionar públicament la legalitat del projecte, ja que aquest
actuava brutalment sobre uns edificis i un conjunt arquitectònic
catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional, i que com a tal
gaudeix (o gaudia) d’un nivell de protecció màxim, que només
permetia intervencions que garantissin el manteniment de l’immoble
protegit, conservar la seva estructura i fisonomia original, així
com el manteniment estricte dels volums i les façanes dels edificis
i protecció del contingut.
Aquestes normes tan
clares en cap cas les complia el projecte aprovat. Entre les
actuacions més contraries a la llei de conservació del patrimoni
que s’hi proposaven, n’hi havia tres que des del primer moment va
denunciar la Plataforma SOS Sitges:
1- La tarima elevada 35
cm a sobre del paviment del primer pis del Cau Ferrat per a
instal.lar-hi les màquines de climatització. Una actuació brutal
que deixava les bases de les columnes amagades sota un vidre i que
trencava totalment amb la volumetria original d’aquest magnífic
espai ideat per Rusiñol.
2- La gran passera de
vidre i acer que es col.locaba a la façana de mar de l’edifici de
Maricel - amb unes rampes innecessàries per a solucionar
l’accessibilitat dels museus -, trencant totalment la fisonomia de
la façana de mar del nucli antic de Sitges, una actuació que
aportava al conjunt dels edifici catalogat un nou disseny contrari a
la llei de conservació del patrimoni.
3- L’enderroc de la
casa Rocamora, can Xicarrons, un edifici que per encàrrec del seu
propietari Charles Deering, fou ampliat i reformat l’any 1915 per
Miquel Utrillo per adaptar-se a casa d’hivern. Un edifici que, tal
i com des del primer dia va defensar la Plataforma SOS Sitges, forma
part del conjunt de Maricel i que pertant gaudeix del mateix nivell
de protecció patrimonial, el màxim que estableix la llei.
Han passat gairebé tres
anys i no podem negar que les coses han canviat. Les demandes de les
més de 3.100 firmes de suport a la Plataforma SOS Sitges, així com
les veus crítiques de SOS Monument i de la Reial Acadèmia Catalana
de Belles Arts de Sant Jordi, institució que va realitzar un informe
que considerava que el projecte de la rampa de vidre de Maricel
“comportaria un indesitjat impacte sobre la façana marítima de la
vila”, han estat escoltades pel nou govern sitgetà, que des del
primer moment va mostrar la seva voluntat de reconduir el projecte
dels museus.
Durant la presentació
del nou projecte de reforma dels museus de Sitges d’aquest passat
diumenge va quedar clar que les reivindicacions de la Plataforma SOS
Sitges tenien un fonament legal i que no es tractava de simples idees
estètiques. El projecte inicial s’ha modificat per tal
d’adaptar-lo a la llei del patrimoni. La planta noble del Cau
Ferrat no serà alterada amb la tarima de 35 cm i la façana de mar
de Maricel es retornarà, dins de les possibilitats que permeten les
intervencions realitzades durant les obres de col.locació i
posterior retirada de les passarel.les, a la seva aparença original.
Però que passa amb
l’enderroc de la Casa Rocamora? Durant l’explicació del nou
projecte va quedar clar que la casa Rocamora (can Xicarrons), formava
part del conjunt de Maricel, i que pertant gaudia del mateix nivell
de protecció que la resta del conjunt. Com ja hem explicat
anteriorment en d’altres escrits, l’edifici de Can Xicarrons va
ser adquirit per Charles Deering l’any 1915, i va ser reformat sota
la direcció de Miquel Utrillo per convertir-lo en residència
d’hivern dins del conjunt de Maricel. La casa es va mantenir amb
aquesta configuració fins a la dècada dels seixanta, quan va ser
objecte d’una altra reforma i ampliació que va alterar de manera
molt negativa el projecte de Miquel Utrillo, substituint-se les
terrasses i galeries esgraonades de la façana de mar per una façana
plana sense cap interès.
Des de la Plataforma SOS
Sitges sempre hem manifestat que calia conservar integrament tots els
elements arquitectònics originals de la casa reformada per Charles
Deering i Miquel Utrillo. I que respecte a la façana de mar es podia
discutir, amb diferent criteri, si recuperar la façana projectada
l’any 1915 o reformular-la amb un llenguatge arquitectònic modern.
Però el que no es podia admetre era l’enderroc de tota la casa,
com així ha succeït, fruït d’un plantejament de projecte inicial
que ha passat per sobre de la seva catalogació. El seu enderroc ha
estat il.legal.
I no és cert el que va
dir la nova gerent del consorci del Patrimoni de Sitges, que sempre
s’havia considerat la casa Rocamora com un possible nexe d’unió
entre el Cau Ferrat i Maricel de Mar, i com si el seu lamentable
oblit en justifiqués ara el seu enderroc (“només servia de
magatzem…”). Tan sols recordar que la seva adquisició per part
de la Diputació de Barcelona l’any 1971 a la Sra Maria
Àngels Rocamora Nieto, es va fer amb la condició de que fos
destinada a museu del pintor modernista.
El fet és que la
premissa inicial de projecte, i mantinguda en la reforma presentada,
és que la casa Rocamora havia de desaparèixer per donar cabuda a
l’entrada i constituir el nexe museogràfic i interpretatiu del
Museu Cau Ferrat i Museu Maricel de Mar. Això soluciona
requeriments de funcions i espai, és cert, però el preu que s’ha
pagat és irrecuperable: la casa Rocamora ja no existeix.
De la façana de mar de
la casa, el millor que es pot dir és que la seva dimensió es
correspon amb les traces de la parcel.lació de la casa original, de
manera que la seva composició, sigui més o menys reeixida, no
altera la configuració del conjunt catalogat. Res a veure però amb
la façana projectada per Miquel Utrillo l’any 1915.
Dels elements interiors
originals – a banda de l’arc del s. XVII que es conserva gràcies
a que no va coincidir amb la ubicació de l’estructura de
l’ascensor- es conserven els paraments ceràmics de l’escala, el
nínxol i la llar de foc, tots ells recol.locats a la primera planta,
seguint el projecte inicial i que tant va denunciar la Plataforma. En
concret, la llar de foc es situa a la paret del fons i d’esquena al
mar, de manera totalment descontextualitzada. Una distribució
il.lògica que trenca amb una estètica més unificada i coherent,
com la que s’ha seguit per a la resta de conjunt de Maricel, en el
que es vol retornar a l’estètica i discurs noucentista.
Una incoherència que es
suma al nom que se li vol donar a aquest edifici, que Charles Deering
va regalar l’any 1921 a Ramon Casas, per demostrar-li la seva
amistat i el seu agraïment per haver-li descobert Sitges. Al
morir, Casas deixà la casa a la seva neboda Maria Catalina Nieto,
casada amb Antoni Rocamora. La família hi va passar llargues
temporades, fins que l’any 1971, Maria Àngels Rocamora Nieto, va
vendre l’edifici a la Diputació de Barcelona. Les condicions
d’aquesta transacció van ser molt bones per a la institució
pública, i la senyora Rocamora va posar com a condició convertir la
casa en el museu Ramon Casas, un objectiu que no va arribar mai. Amb
la falta d’un ús concret, i sense cap manteniment, la casa ha anat
poc a poc caient en l’oblit de tothom, però no fins al punt de
justificar el seu enderroc il·legal.
Així, mentre es parla de
la creació d’un nou discurs museogràfic que converteixi el Cau
Ferrat i Maricel en uns museus d’art de referència, a l’edifici
situat entre ambdós museus en comptes de posar-li el nom del pintor
modernista Ramon Casas, artista reconegut arreu del món i que en fou
el propietari, s’opti per col.locar-li el nom de Panxo Xicarrons,
personatge local poc conegut pels propis sitgetans. Sembla increïble
que es perdi aquesta oportunitat. Quants pobles voldrien trobar-se
amb la situació de tenir un edifici que el lligui amb un dels
millors pintors catalans del segle XX.
Des de la la Plataforma
SOS Sitges seguim defensant que l’enderroc de la casa Rocamora és
il.legal i que és necessari trobar una sol.lució a aquesta desfeta
patrimonial que li retorni, ni que sigui mínimament, el valor
arquitectònic i la importància històrica que li correspon.
Tal i com va dir
l’Alcalde de Sitges Miquel Forns durant l’acte de presentació
del nou projecte a l’edifici Miramar, la Plataforma SOS Sitges ha
lluitat per la conservació del patrimoni de Sitges, i seguirem
lluitant, però necessitem el suport de tots els que durant aquests
gairebé tres anys ens heu estat donat confiança i ens heu animat a
seguir endavant amb les nostres reivindicacions. Com també va dir el
Diputat Carles Rossinyol, part fonamental d’aquest procés de
modificació del projecte inicial de reforma dels museus sitgetans es
deu a la força de la societat civil, que no es dóna per vençuda
quan lluita pel que creu que és just.
I us podem assegurar que
seguirem lluitant per la conservació del patrimoni de Sitges.
Conservació, protecció i difusió del patrimoni. Aquests tres eixos defineixen la política dissenyada per Vinyet Panyella des que, ara fa deu mesos, va assumir la direcció del Consorci del Patrimoni de Sitges per encàrrec dels nous governs de l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona. La reforma dels museus Cau Ferrat i Maricel de Mar, actualment en curs i modificada precisament per a respectar els criteris de protecció del patrimoni arquitectònic, escenifiquen aquest marc de treball, que constitueix el full de ruta del Consorci. Diumenge vinent, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, la directora de l’organisme presentarà la situació actual del projecte de reforma i les línies de futur.
