ELS MUSEUS DE SITGES. ECO DE SITGES, 3 d'agost de 2012

ARTICLE D'OPINIÓ DE JOSEP ORRIOLS I MAS

CONVERSIÓ DE LA CASA ROCAMORA EN MUSEU RAMON CASAS I PINACOTECA DE SITGES

Fa just 4 mesos, el 7 de juliol de 2011, representants de la Plataforma SOS Sitges ens vàrem reunir per primera vegada amb l’alcalde de Sitges, Sr. Miquel Forns, per tal d’exposar-li les nostres reivindicacions i demandes sobre la necessitat de revisar el projecte de remodelació que s’està duent a terme als edificis del Cau Ferrat, Casa Rocamora i Maricel de Mar. 

La posició de la Plataforma va ser clara i concisa, proposant modificacions que asseguressin la conservació d’uns edificis catalogats i protegits amb el màxim nivell de protecció. Les principals demandes van ser l’eliminació de l’elevació de 35 centímetres del terra de la primera planta del Cau Ferrat, la retirada de la rampa i galeria de vidre exterior del Maricel de Mar, i la reconstrucció total de l’interior i façana posterior de la Casa Rocamora, així com la necessitat de reconsiderar el programa museístic d’aquest edifici, destinant-lo a allotjar el fons de la pinacoteca sitgetana.

Durant aquest mesos l’Ajuntament i la Plataforma hem treballat conjuntament per tal d’aconseguir aquests objectius i el passat dijous 28 d’octubre, durant la presentació del nou Consorci del Patrimoni de Sitges, l’alcalde de Sitges, Sr. Miquel Forns, i el president de la Diputació de Barcelona, Sr. Salvador Esteve, van anunciar que el projecte de reforma dels museus seria revisat, amb els objectius de conservar la façana marítima de Maricel de Mar – eliminant-se les rampes i la galeria de vidre-, restituir el terra original del gran saló del Cau Ferrat – eliminant-se la tarima de 35 cm d’alçada-, i projectar el disseny d’una nova façana i un NOU CONCEPTE de l’edifici de Can Xicarrons (Casa Rocamora). 

Des de la Plataforma SOS Sitges considerem que amb aquesta decisió presa per l’Ajuntament i la Diputació, institucions propietàries dels edificis i responsables de les obres, s’ha fet un pas important per a la conservació del patrimoni arquitectònic de Sitges. Davant d’aquesta nova i esperançadora etapa iniciada amb la confirmació de la revisió del projecte, la Plataforma SOS Sitges segueix disposada a treballar conjuntament amb l’ajuntament, tal i com hem fet aquests darrers mesos. Ara bé, hi ha encara qüestions que ens preocupen i que poden ser un obstacle molt important per tal de poder seguir endavant amb aquest nou camí iniciat. 

Durant la roda de premsa del dia 28 d’octubre, el president de la Diputació, Sr. Salvador Esteve, també va declarar que la modificació del projecte només s’executaria si el cost total de les obres no superava la quantitat de 8.000.000 d’euros. Aquestes paraules, unides a la declaració de l’alcalde, Sr. Miquel Forns, de que l’arquitecte encarregat de realitzar aquesta revisió i modificació del projecte seria el mateix senyor Hernández Cros, ens fa témer que la modificació del projecte no arribi a bon fi.

Per què? Bàsicament per dos motius: en primer lloc, perquè des de ja fa quatre mesos, i fins al dia de la constitució del nou consorci del Patrimoni de Sitges, l’actitud del Sr. Hernández Cros, i de les persones que constitueixen el cos administratiu de la Diputació, ha estat de resistència i poca o nul·la col·laboració amb les directrius del nou ajuntament. Com sinó s’entén l’execució de les rampes a la façana de Maricel en plena festa major, malgrat haver rebut indicacions de l’ajuntament en sentit contrari? O el fet que quatre mesos desprès de conèixer les intencions del nou ajuntament, el Sr. Hernández Cros hagi aturat les obres per a estudiar els nous requeriments de projecte, demanant dos mesos més per a presentar una proposta de modificació?

En segon lloc, perquè el límit de pressupost fixat en 8.000.000 d’euros està ja esgotat, a la vista del pressupost de 6.300.000 d’euros d’adjudicació del projecte a la UTE constructora (un 30% a la baixa respecte els gairebé 10.000.000 d’euros pressupostats), més 1.000.000 d’euros de desviació pressupostaria ja acceptada, més 600.000 euros de desviació pressupostaria que encara s’està negociant. Tot això ja suma 7.900.000 euros. 

Així doncs, tot i que des de la Plataforma SOS Sitges argumentem i defensem que la modificació del projecte es pot realitzar per menys diners del que costa el projecte original, amb criteris de mínima intervenció, estalvi energètic i de manteniment futur, molt ens temem que la proposta que presenti el Sr. Hernández Cros superi la quantitat límit fixada i així no haver de canviar el seu projecte inicial.

L’altre punt –importantíssim- en el que volem incidir és el que l’alcalde Miquel Forns va definir com a NOU CONCEPTE de la Casa Xicarrons (Casa Rocamora), edifici catalogat amb el màxim nivell de protecció i que va ser enderrocat impune i totalment, conservant únicament la façana del carrer de Fonollar i un arc del segle XVII. Actualment Can Xicarrons és una estructura de ferro i formigó que ja no té res de la seva bellesa original. Tot i que la voluntat de la Plataforma SOS Sitges era retornar l’edifici al seu estat de 1915, any en que va ser dissenyat per Miquel Utrillo, la brutalitat de la nova estructura ja executada, unida a la greu situació econòmica que vivim, que faria gairebé inviable enderrocar-la per a reconstruïr l’edifici original, considerem que s’hauria de buscar una solució que, mínimament, retornés a la casa Xicarrons part de la seva importància patrimonial, arquitectònica i artística. 

És aquí on la Plataforma SOS Sitges fa una nova proposta per a definir aquest NOU CONCEPTE per a can Xicarrons. Com ja hem explicat diverses vegades, aquest edifici, adquirit per Charles Deering l’any 1915 per a que Utrillo li dissenyés l’ala d’hivern de la seva gran residència del conjunt de Maricel. Amb la voluntat d’aconseguir una vivenda més acollidora i fàcil d’escalfar durant les temporades fredes, Utrillo va construir a la planta baixa una gran llar de foc, que no només servia com a cuina, sinó que gràcies als bancs que hi col·locà al voltant, era el lloc preferit per a realitzar-hi llargues tertúlies. La llar de foc, així com diverses parets de la casa Xicarrons, estaven decorades amb interessants paraments de ceràmica. El 14 de setembre de 1921, pocs dies després de que Deering deixés Sitges per sempre, emportant-se tota la col.lecció d’art que allà hi guardava, va vendre l’edifici de Can Xicarrons al seu gran amic el pintor Ramon Casas per un preu simbòlic de 10.000. Al morir, Casas deixà la casa a la seva neboda Maria Catalina Nieto, casada amb Antoni Rocamora. La família hi va passar llargues temporades, fins que l’any 1971, Maria Àngels Rocamora Nieto, va vendre l’edifici a la Diputació de Barcelona. Les condicions d’aquesta transacció van ser molt bones per a la institució pública, i la senyora Rocamora va posar com a condició convertir la casa en el museu Ramon Casas, un objectiu que no va arribar mai. Aquesta falta d’un ús concret, unida al poc respecte vers la casa, ha fet que els paraments ceràmics que cobrien la major part de la planta baixa estiguessin molt deteriorats i poc a poc la casa va anar caient en l’oblit de tothom i que l’edifici en conjunt presentés un lamentable estat de conservació, però no fins al punt de justificar el seu enderroc il·legal. 

En definitiva, és clar i demostrable que la casa de can Xicarrons era un edifici catalogat i protegit, i amb una gran importància arquitectònica, històrica i cultural per a Sitges. I ja que no hem estat capaços d’aconseguir la seva conservació, hauríem de valorar-lo i tornar-lo a repensar amb ocasió d’aquesta modificació de projecte que l’ajuntament i diputació han decidit portar endavant.

La proposta que fem des de la Plataforma SOS Sitges és la següent: destinar la casa Rocamora a Museu Ramon Casas i Pinacoteca Sitgetana, reconstruint en lo possible els elements constructius i de decoració de la planta baixa de l’edifici, no solament recol.locant les peces ceràmiques dels arrambadors de la planta baixa, tal i com es diu al projecte del senyor Hernández Cros, sinó també reconstruint el nínxol i la font, totalment recoberts de peces ceràmiques, així com situar la llar de foc en el lloc on li correspon, i no descontextualitzada i musealitzada al primer pis com proposa el projecte aprovat, que la situa d’esquena al mar. També considerem innecessaris els espais destinat a bar, aules i biblioteca, funcions que es poden desenvolupar en altres edificis propers, com l’edifici Miramar o la pròpia biblioteca municipal. Les plantes superiors l’edifici podrien convertir-se en un espai expositiu del segle XXI, amb totes les noves tecnologies aplicables a la funció museística.

Des de la Plataforma SOS Sitges sempre hem exigit la necessitat d’un discurs i un projecte museístic clar i concís. Amb aquesta proposta que presentem s’aconseguiria gaudir d’un conjunt arquitectònic que integraria els següents museus: el Cau Ferrat, casa taller de Santiago Rusiñol, un dels edificis més representatius del moviment Modernista i que conté una de les col·leccions d’art més importants de Catalunya; just al seu costat el futur Museu Ramon Casas i on la col·lecció de la pinacoteca Sitgetana, fins ara “amagada” al darrer pis del Maricel de Mar, tindria en aquest nou edifici un espai ampli per a mostrar les seves grans obres pictòriques; i finalment el museu Maricel de Mar, edifici exemplar del noucentisme català, obra d’un destacat i polifacètic personatge com era Miquel Utrillo, i amb una col·lecció d’art destacable.

I per què museu Ramon Casas? Doncs perquè la casa que l’acolliria, obra de Miquel Utrillo, va ser seva com a agraïment per part del seu amic Charles Deering, per haver-li descobert el poble de Sitges durant l’estada que van realitzar conjuntament l’any 1909 per a visitar a Santiago Rusiñol. Ramon Casas es pot considerar la clau de volta que va permetre gestar un dels moments arquitectònics i culturals més importants de la història recent de Sitges, i només per això, i per molt més, s’ho mereix, i l’edifici també!

Plataforma SOS Sitges

ENJOY SITGES, 28 d'octubre de 2011

El patrimoni arquitectònic de Sitges, una aposta de futur

El proper 1 de desembre, Vinyet Panyella començarà la seva etapa com a directora del Consorci del Patrimoni de Sitges, un ens que vetlla essencialment per la conservació i la divulgació dels museus que conformen el Consorci: El Museu Cau Ferrat, el Museu Maricel, el Palau Maricel i el Museu Romàntic “Can Llopis” i les corresponents col·leccions artístiques de cadascun d'aquests edificis. I és que Sitges, a més dels citats museus, disposa d'un patrimoni arquitectònic de gran valor i singularitat.

Es pobles que han sabut mantenir el seu patrimoni fan perviure la seva essència i, d’aquest caràcter, Sitges sempre n’ha fet bandera. L’administració local té entre les seves atribucions la vigilància de l’ordenació urbanística, que inclou, a més que obres s’adeqüin en volums i formes al que marca el Pla General, el manteniment de tots els elements del Catàleg. El document descriu diversos nivells de protecció en funció de la tipologia de l’edifici, de la seva situació en l’entramat urbà, i del que s’hi pot o no fer, i sempre a partir de memòries tant històriques com de propòsits.

Entre els edificis del Catàleg n’hi ha tant de públics –l’Ajuntament o el conjunt de Maricel- com de privats. En el segon cas, hi ha propietaris de tota la vida amb dificultats per mantenir els béns, o nous compradors amb ganes de rendibilitzar una compra per sobre del que marca la norma. Però és que ni les administracions se salven de la controvèrsia: l’actual reforma dels museus està en revisió a causa, precisament, de les acusacions que la Plataforma SOS Sitges ha fet per la presumpta manca de compliment dels tràmits legals, en tractar-se d’elements protegits pel Catàleg.

A més d’edificacions, trobem al Catàleg altres elements com el colomar de l’Hotel Terramar, les creus de Ribes i de Sant Isidre, masies aïllades, o el mateix cementiri de Sant Sebastià. Un dels panteons, el de Joan Pintó, va ser objecte de polèmica en ser reformat per un nou comprador. De vegades, com en el cas de la Quadra de Miralpeix, el pas del temps i la deixadesa han possibilitat allò que fet per mans humanes hagués obligat a una reconstrucció: l’enrunament de l’element protegit. Al davant mateix, el Molí de Miralpeix va ser salvat per passar a convertir-se en un discret element més dels jardins amb piscina de l’hotel Dolce.

Els afeccionats a l’arquitectura poden trobar a Sitges una certa sensació de museu a l’aire lliure. Ja el 1928, la vila va merèixer la visita de Le Corbusier. I malgrat que al considerat creador de l’arquitectura moderna no li va agradar gaire el que va veure, amb edificis neoclàssics, neogòtics, modernistes i noucentistes, no sabia que anys més tard el seu estil lluiria en moltes de les construccions impulsades els anys 30. Va ser l’època en què Josep Maria Martino, arquitecte municipal de Sitges, s’encarregà del disseny de diversos xalets a Terramar, la ciutat-jardí que uns anys abans havia ideat un altre pioner, Francesc Armengol. La historiadora de l’art local Beli Artigas afirma en el seu bloc Criticartt que “els sitgetans tenim la obligació de vetllar per al nostre patrimoni. No ens podem quedar de braços plegats i deixar que poc a poc anem perdent la nostra identitat com a poble”.

Diuen que l’urbanisme és una ciència interpretable. Tant, que permet exemples poc edificants a partir d’una lectura laxa de la normativa. Per exemple, la farmàcia de Josep Ferret i Robert, edifici del 1905 amb una reforma de 1916, va ser ensulsiada i reemplaçada per un poc agraciat edifici. La Casa Vilella del Passeig Marítim, més coneguda com a Residencia Helvética, es troba en un estat de degradació que posa en perill la integritat de la construcció. Com està profundament degradada l’església de la Immaculada Concepció, la capella del Patronat d’A.S.C. del carrer Parellades, amb l’agreujant que l’actual propietari és la Generalitat.

En perfecte estat de conservació, però convertit en un loft, sobreviu la casa Joan Robert i Brauet del carrer Sant Bartomeu 28, que data del 1911, restaurada en color blanc sense respectar el color ocre de la pedra original. L’Ajuntament va instar els nous propietaris a retornar el color, i el litigi ha acabat als jutjats, on s’ha donat la raó a l’Ajuntament.

Un altre cas controvertit ha estat el de la casa J. Ferret de Querol del carrer Parellades 3, que ha passat recentment per un procés de reconstrucció després de l’enrunament de la façana original. Una solució que no va valer per la façana del davant, la Casa Dasca, als propietaris de la qual es va obligar a la conservació de la façana. La destrucció o no de l’original, per procedir a la seva recuperació, és un dels debats oberts a l’hora d’actuar sobre edificacions del catàleg.

Crònica local, Eco de Sitges, 21 d'octubre de 2011

VentdelCau (VI) per Vicenç Morando

“Los proyectos evolucionan y se mueven. Y esto es lo bonito de nuestra profesión. La obra va dándote cosas en su propio hacerse.”

                     Rafael Moneo, arquitecte.

                                Entrevista a “El País”, 19/12/2010

He necessitat contextualitzar una mica les coses a base de lectura. M’agrada l’arquitectura del premiat Moneo, i més encara el seu discurs. És, diuen, l’anti-Calatrava. L’home del museu romà de Mèrida, del Kursaal de Donostia, o del gratacels ajegut de l’Illa Diagonal de Barcelona. Un professional de la sobrietat, amb obres concebudes des d’una mena d’ascetisme monacal que emana grandesa, monumentalitat i, no ho nego, una certa fredor. La declaració de l’únic espanyol guanyador del Priztker (el Nobel del ram) em porta a dos projectes molt discutits: l’ampliació que féu del museu del Prado, que costà 113,2M€ (un 84% més del pressupost inicial) i l’experiència que va viure entre el 1961 i el 1962 al costat de Jørn Utzon, l’arquitecte danès autor de l’icònica òpera de Sidney, des del 2007 patrimoni de la humanitat i en el seu dia protagonista d’un dels episodis constructius més atzarosos de la història, que portà a Utzon a abandonar l’obra i a jurar que no tornaria mai més a Austràlia, i al govern de l’estat de Nova Gales del Sud a la fallida tècnica. L’edifici, inaugurat el 1973 per la reina d’Anglaterra, estava pressupostat en 7 milions de dòlars, i acabà costant 14 vegades més....

No he començat amb aquestes dues històries per caprici, ni tampoc vull que serveixin per a comparar res per altra banda incomparable. Abans, ara i sempre, la creació humana aplicada als grans projectes de qualsevol tipus s’ha mogut en paràmetres on sovint dos i dos no fan quatre, per bé que això no ha d’ésser excusa per a exonerar ningú de la responsabilitat que cal assumir quan hi ha compromisos per escrit, que importen diner públic. Els darrers dies, Diputació i Ajuntament han donat a conéixer l’existència d’una desviació en el pressupost de la reforma dels museus d’1M€ respecte el preu inicial de 6 milions compromés per l’UTE que guanyà el concurs i que, a la vegada, estava tres milions per sota del límit que preveien les institucions que  financen les obres. Es tracta, consideren, d’un cas típic de baixa temerària en el qual, segons sembla, ambdúes parts acceptaren la trampeta d’un cost inferior, quan eren plenament conscients que l’ambició i les contingències de l’actuació el farien, i el faran, pujar. Ara, cal negociar que li correspon pagar a cadascú. El que està per veure és si alguna de les altres empreses que optaren al concurs denuncia l’acord per entendre que s’establí un pacte consentit perjudicial pels interessos dels qui varen fer els números amb realisme i no els hi acceptaren.... Enumerada aquesta nova contingència, que s’afegeix a les no poques existents, agraeixo a la plataforma SOS Sitges la invitació per anar a visitar les obres dels museus el dimarts 11 d’octubre. He tornat a l’escenari dels fets per segona vegada en vuit mesos, i, malauradament, la plataforma hi ha entrat per primer cop després d’un any i mig del tancament del Maricel. Valgui una conclusió inicial que entenc bàsica per a encarar el futur: és absolutament prioritari fer el possible per a que aquest projecte -que afecta al moll de l’ós del nostre patrimoni, amb tot el que això comporta- generi una mínima empatia i complicitat entre les persones que n’han assumit la responsabilitat de gestionar-lo i amb la ciutadania en general, que hores d’ara assisteix espectant a l’espectacle de la neguitosa incertesa sobre el què passarà. Si no s’aconsegueix positivitzar bona part de la negativitat que avui envolta aquesta història, el fracàs està servit. Per tant, s’imposa un acte de contrició que intenti, sense defugir la resolució dels conflictes d’àmbit legal, concentrar les energies en l’objectiu final, que no és altre que el de fer reviure amb dignitat la joia de la corona de Sitges. D’alguna manera sóm espectadors de les conseqüències d’un procés que s’ha demostrat opac des del principi, en un poble que mai ha tingut el patrimoni en la llista dels seus interessos primordials. On han manat la pressa excessiva, on la manca de diàleg ha generat una tensió permanent, i on queden massa aspectes pendents, emmarcats a cavall de la discussió tècnica, la picabaralla política, i els aprecis o desavinences personals. Ens ho hem posat molt difícil per tractar-se d’una iniciativa que ens hauria d’enorgullir col.lectivament. En sortir de la visita era ben fàcil poder constatar tres realitats punyents. Primera: la que viu l’arquitecte Hernández-Cros, esgotat d’haver de justificar-se perpetuament i abocat a reformular un projecte a partir d’uns criteris amb els quals confessa no combregar. Segona: la que viu la plataforma, i Beli Artigas en particular, amb l’expressió pròpia de les tragèdies consumades sense remei marcada al rostre, i corpresa de veure com s’ha actuat en els edificis en una intervenció que, per a els integrants del grup, ha estat traumàtica, irreversible i desencoratjadora. I tercera: la que viuen les administracions, i en especial l’Ajuntament, que esbufega davant d’aquesta patata calenta, on es barregen des de la possibilitat d’haver assumir el gripau de les llicències mal donades, fins a l’obligació de posicionar-se com a institució amb lideratge i criteri propi en l’assumpte, més enllà de l’assumpció dels propòsits de la plataforma.

Mentrestant els paletes segueixen. La màquina no para, llevat de zones concretes pendents de revisió i de la incomprensible manca de projecte museogràfic. Intolerable a aquestes alçades, perquè, que ningú no s’equivoqui, és més important allò que hi ha d'haver dins dels museus, i la forma d’estructurar-ho i explicar-ho, que el que es pugui veure des de fora. Em confirmen que –salvant obviament el full de ruta marcat del Cau Ferrat, o el del mirador i la sala Sert del Maricel- la resta no està ni plantejada ni parlada en ferm. Sigui com sigui, s’estan fent coses, i algunes s’haurien de desfer. Arrufo molt el nas davant de la elecció del paviment de la sala del brollador del Cau Ferrat –que serviria per a una cambra de bany amb jacuzzi però m’asseguren que encara s’ha d’envellir- i m’agafa un cobriment en arribar al primer pis i veure la gran tarima que amaga el sistema de climatització, i que s’eleva uns 30cm respecte el terra original, tot restringint les proporcions de la sala, i creant uns calaixos laterals i una mena d’inenarrables escocells que envolten les columnes que fan fredat de veure. És, sens dubte, la solució més barroera, insensible i banal que s'ha pogut trobar. Impròpia i contradictòria amb les paraules d’Hernández Cros que, des d’una certa displicència, afirmà a l’inici de la visita que Utrillo no tenia idea constructiva i fou un terrorista patrimonial. Probablement, aquesta tarima podriem englobar-la, sense massa esforç, dins la mateixa consideració pejorativa, i diria que estirant de l’ètica de l’arquitecte –que m’ha demostrat prou capacitat de diàleg- arribariem a coincidir, com coincideixo amb la plataforma en aquest cas. Llàstima que ja estigui tota instal.lada, perquè amb un metre quadrat col.locat ja n’hi havia prou per a veure que aquest bunyol és una idea espifiada. En el pitjor dels casos, abans un Cau Ferrat sense climatitzar, que climatitzat de manera tan agressiva. Cal poder defensar davant de qui sigui que l'especificitat del Cau obliga a solucions personalitzades que assumeixin el valor del museu com a obra d'art patrimonial que cal entendre de manera global, perquè així la va concebre l'artista i, en conseqüència, així cal conservar-la i cuidar-la. I acabo amb el recorregut per la inefable passarel.la que, si faig cas al que s’ha dit, ha de desmontar-se. Saben que la defenso, i és difícil no fer-ho atenent a la impressió que causa la sensació magnètica d’estar penjat sobre el mar... Viure per.... veure.

ENTRE AQUESTS EXEMPLES DE PATTIMONI EN PERILL FALTA EL CAU FERRAT I EL MARICEL DE SITGES....

Patrimonio cultural catalán en peligro

Diversos monumentos y obras de arte en Catalunya sufren agresiones | En ocasiones se producen en edificios públicos 

Barcelona / Tarragona. (Redacción).-

Por desgracia, lo ocurrido con el mural de Guinovart no es un hecho aislado. Hay otros ataques al patrimonio artísticos de inmuebles - como se observa en estas construcciones de Barcelona y Tarragona-,con el agravante de que en ocasiones se producen en edificios públicos.

"Hay una falta general de sensibilidad por parte de algunos particulares y también de instituciones y, además, se produce una contradicción al aplicar la legislación en cuestiones como la seguridad o la viabilidad en ámbitos históricos; no suele haber protocolos claros", mantiene Jordi Rovira, presidente de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense.

Esta entidad, dedicada al estudio, pero también a velar por la conservación del patrimonio histórico en Tarragona, denuncia regularmente y de forma pública las agresiones que se registran en monumentos y obras de arte: "Muchas veces sale más caro carecer de esa sensibilidad y luego tener que reparar las cosas", afirma Rovira, quien añade que en muchas ocasiones "la seguridad o la iluminación han primado por encima de la estética".

El abandono del Laberint de HortaLa primera imagen que se encuentra el visitante que acude a los jardines del Laberint de Horta es la de un edificio señorial completamente destartalado. Se trata del palacio de Alfarràs, que languidece, aguantado por andamios, mientras su parte posterior se va desmoronando sin que en estos años de abandono se haga nada para remediarlo. En 1994 se restauró una parte del edificio para instalar en ella una escuela de jardinería de Parcs i Jardins y una biblioteca. El resto se dejó tal cual, y se cerró el paso al público para evitar males mayores.

La ‘tradición’ de la plaza del Fòrum de TarragonaSon las fiestas del Roser en el casco antiguo de Tarragona. Toca divertirse, y cada año se instala un escenario para los conciertos nocturnos. Ni más ni menos que encima de los restos de lo que fue el foro provincial de Tarraco, una de las plazas más extensas del imperio romano. Si el escenario fuera un poco más estrecho, podría apoyarse en el pavimento nuevo y no se correría el riesgo de dañar las piedras milenarias. “Pero siempre se ha puesto así...”, argumenta uno de los vecinos que colaboran en la organización de estas fiestas. La vida diaria en el barrio y la sensibilidad para conservar el rico patrimonio que atesoran estas calles y plazas no siempre andan en la misma dirección.

Un pisito para ‘El Trinxeraire’En la ronda Universitat de Barcelona, justo donde nace la calle Pelai, se levanta un conjunto escultórico: la fuente de ‘El Trinxeraire’. Fue diseñada por Josep Campeny i Santamaria en el año 1919. Hoy, parece que al pilluelo le han montado un pisito. Un armario-caja de servicios justo al lado parece puesto para que el chico guarde la ropa, y un quiosco cerrado y sembrado de cartones agrava la sensación de abandono. Además, los dos elementos puestos al lado están profusamente trabajados por los grafiteros.

Esgrafiados que van desapareciendoEn el número 30 de la calle Avinyó de Barcelona se levanta una casa catalogada construida en el siglo XVIII que originalmente constaba de planta baja, principal y dos pisos. Sus paredes estaban decoradas con esgrafiados. En el primer tercio del siglo XX el inmueble fue reformado: se añadió un piso y se colocaron balcones que ya tapaban la ornamentación. Ahora el edificio está siendo remodelado, pero los esgrafiados son apenas visibles.

Cables eléctricos frente a laTorre dels EscipionsHace doce años se anunció a bombo y platillo la remodelación de los accesos y del entorno de la Torre dels Escipions (un monumento funerario del siglo I, ubicado junto a la N-340 a su paso por Tarragona). La actuación incluía el soterramiento de los cables eléctricos que distorsionan la visión del monumento, declarado de interés nacional. Sin embargo, los cables siguen allí y todavía no se ha concretado la fecha para eliminarlos.

Cableado en la obra de Puig i CadafalchEl actual palacio número 7 de la Fira de Mostres –los palacios de Alfonso XIII y Victoria Eugenia– fue obra de Puig i Cadafalch, quien además decoró sus paredes con esgrafiados que representaban unas columnas. Pues bien, entre dos de ellas, perfectamente visibles, alguien abrió un agujero para hacer pasar los cables de la luz, que son también perfectamente visibles. Estas conducciones también se pueden observar sin problemas en la parte baja de la pared, con el agravante de que parece que la obra se ha quedado a medias. Estos trabajos inconclusos se sitúan muy cerca del pabellón Mies van der Rohe.

NOU ATEMPTAT ARTÍSTIC A BARCELONA

Un mural de Guinovart, agredido

Una barandilla nueva afea el conjunto artístico, ubicado en un edificio diseñado por José Antonio Coderch

Lluís Permanyer

Barcelona 

Un mural del celebrado pintor Josep Guinovart no sólo se encuentra en un estado de conservación intolerable, sino que además ha sido objeto de repetidas agresiones mutiladoras. Realza, o, mejor dicho, realzaba la portería de un edificio de Coderch en la Barceloneta; ahora sucede al revés: lo desprestigia.

El arquitecto José Antonio Coderch era sensible al arte. Buena prueba de ello fue que aceptó ser comisario del pabellón español en la Trienal de Milán de 1951, actuación que le fue unánimemente reconocida con la concesión del Gran Premio.

Coderch ya había ensayado la colaboración con Guinovart en 1951. El arquitecto estimó satisfactorio el resultado; la prueba fue que al poco decidió repetir. En efecto, en 1954, con ocasión de haber proyectado, junto con su colega Manuel Valls, el edificio de viviendas para el Montepío de la Marina, le encargó un mural para ornamentar la portería. La casa pasaba a marcar con autoridad urbanística la esquina vistosa del paseo Joan de Borbó, 43, y Almirall Cervera.

Lo realizó con la técnica látex. Y la composición tiene, a mi modo de ver, un interés marcado, al tratarse de un punto de inflexión estilística en su carrera, al iniciar el abandono de la figuración y encaminarse hacia la abstracción. De ahí que incorporara los perfiles reconocibles de un barco y un faro en un contexto muy poco figurativo.

Hoy da pena ver esta obra del pintor. El estado de conservación es lamentable, mayormente en la parte baja. Da la sensación de están deseando que se arruine un poco más para eliminarlo y blanquear el muro.

Lo peor, con todo, es la doble agresión que ha sufrido. La barandilla ciertamente es una solución nada imaginativa y propia de la mentalidad de un funcionario. En cambio, seme antoja insultante que en plena obra se les ocurriera meter no sólo el interruptor, sino además una regata de lo más ostensible.

En fin, una vergüenza. El trato dispensado a mural Barceloneta merece interponer una denuncia.