Crònica local, Eco de Sitges, 21 d'octubre de 2011

VentdelCau (VI) per Vicenç Morando

“Los proyectos evolucionan y se mueven. Y esto es lo bonito de nuestra profesión. La obra va dándote cosas en su propio hacerse.”

                     Rafael Moneo, arquitecte.

                                Entrevista a “El País”, 19/12/2010

He necessitat contextualitzar una mica les coses a base de lectura. M’agrada l’arquitectura del premiat Moneo, i més encara el seu discurs. És, diuen, l’anti-Calatrava. L’home del museu romà de Mèrida, del Kursaal de Donostia, o del gratacels ajegut de l’Illa Diagonal de Barcelona. Un professional de la sobrietat, amb obres concebudes des d’una mena d’ascetisme monacal que emana grandesa, monumentalitat i, no ho nego, una certa fredor. La declaració de l’únic espanyol guanyador del Priztker (el Nobel del ram) em porta a dos projectes molt discutits: l’ampliació que féu del museu del Prado, que costà 113,2M€ (un 84% més del pressupost inicial) i l’experiència que va viure entre el 1961 i el 1962 al costat de Jørn Utzon, l’arquitecte danès autor de l’icònica òpera de Sidney, des del 2007 patrimoni de la humanitat i en el seu dia protagonista d’un dels episodis constructius més atzarosos de la història, que portà a Utzon a abandonar l’obra i a jurar que no tornaria mai més a Austràlia, i al govern de l’estat de Nova Gales del Sud a la fallida tècnica. L’edifici, inaugurat el 1973 per la reina d’Anglaterra, estava pressupostat en 7 milions de dòlars, i acabà costant 14 vegades més....

No he començat amb aquestes dues històries per caprici, ni tampoc vull que serveixin per a comparar res per altra banda incomparable. Abans, ara i sempre, la creació humana aplicada als grans projectes de qualsevol tipus s’ha mogut en paràmetres on sovint dos i dos no fan quatre, per bé que això no ha d’ésser excusa per a exonerar ningú de la responsabilitat que cal assumir quan hi ha compromisos per escrit, que importen diner públic. Els darrers dies, Diputació i Ajuntament han donat a conéixer l’existència d’una desviació en el pressupost de la reforma dels museus d’1M€ respecte el preu inicial de 6 milions compromés per l’UTE que guanyà el concurs i que, a la vegada, estava tres milions per sota del límit que preveien les institucions que  financen les obres. Es tracta, consideren, d’un cas típic de baixa temerària en el qual, segons sembla, ambdúes parts acceptaren la trampeta d’un cost inferior, quan eren plenament conscients que l’ambició i les contingències de l’actuació el farien, i el faran, pujar. Ara, cal negociar que li correspon pagar a cadascú. El que està per veure és si alguna de les altres empreses que optaren al concurs denuncia l’acord per entendre que s’establí un pacte consentit perjudicial pels interessos dels qui varen fer els números amb realisme i no els hi acceptaren.... Enumerada aquesta nova contingència, que s’afegeix a les no poques existents, agraeixo a la plataforma SOS Sitges la invitació per anar a visitar les obres dels museus el dimarts 11 d’octubre. He tornat a l’escenari dels fets per segona vegada en vuit mesos, i, malauradament, la plataforma hi ha entrat per primer cop després d’un any i mig del tancament del Maricel. Valgui una conclusió inicial que entenc bàsica per a encarar el futur: és absolutament prioritari fer el possible per a que aquest projecte -que afecta al moll de l’ós del nostre patrimoni, amb tot el que això comporta- generi una mínima empatia i complicitat entre les persones que n’han assumit la responsabilitat de gestionar-lo i amb la ciutadania en general, que hores d’ara assisteix espectant a l’espectacle de la neguitosa incertesa sobre el què passarà. Si no s’aconsegueix positivitzar bona part de la negativitat que avui envolta aquesta història, el fracàs està servit. Per tant, s’imposa un acte de contrició que intenti, sense defugir la resolució dels conflictes d’àmbit legal, concentrar les energies en l’objectiu final, que no és altre que el de fer reviure amb dignitat la joia de la corona de Sitges. D’alguna manera sóm espectadors de les conseqüències d’un procés que s’ha demostrat opac des del principi, en un poble que mai ha tingut el patrimoni en la llista dels seus interessos primordials. On han manat la pressa excessiva, on la manca de diàleg ha generat una tensió permanent, i on queden massa aspectes pendents, emmarcats a cavall de la discussió tècnica, la picabaralla política, i els aprecis o desavinences personals. Ens ho hem posat molt difícil per tractar-se d’una iniciativa que ens hauria d’enorgullir col.lectivament. En sortir de la visita era ben fàcil poder constatar tres realitats punyents. Primera: la que viu l’arquitecte Hernández-Cros, esgotat d’haver de justificar-se perpetuament i abocat a reformular un projecte a partir d’uns criteris amb els quals confessa no combregar. Segona: la que viu la plataforma, i Beli Artigas en particular, amb l’expressió pròpia de les tragèdies consumades sense remei marcada al rostre, i corpresa de veure com s’ha actuat en els edificis en una intervenció que, per a els integrants del grup, ha estat traumàtica, irreversible i desencoratjadora. I tercera: la que viuen les administracions, i en especial l’Ajuntament, que esbufega davant d’aquesta patata calenta, on es barregen des de la possibilitat d’haver assumir el gripau de les llicències mal donades, fins a l’obligació de posicionar-se com a institució amb lideratge i criteri propi en l’assumpte, més enllà de l’assumpció dels propòsits de la plataforma.

Mentrestant els paletes segueixen. La màquina no para, llevat de zones concretes pendents de revisió i de la incomprensible manca de projecte museogràfic. Intolerable a aquestes alçades, perquè, que ningú no s’equivoqui, és més important allò que hi ha d'haver dins dels museus, i la forma d’estructurar-ho i explicar-ho, que el que es pugui veure des de fora. Em confirmen que –salvant obviament el full de ruta marcat del Cau Ferrat, o el del mirador i la sala Sert del Maricel- la resta no està ni plantejada ni parlada en ferm. Sigui com sigui, s’estan fent coses, i algunes s’haurien de desfer. Arrufo molt el nas davant de la elecció del paviment de la sala del brollador del Cau Ferrat –que serviria per a una cambra de bany amb jacuzzi però m’asseguren que encara s’ha d’envellir- i m’agafa un cobriment en arribar al primer pis i veure la gran tarima que amaga el sistema de climatització, i que s’eleva uns 30cm respecte el terra original, tot restringint les proporcions de la sala, i creant uns calaixos laterals i una mena d’inenarrables escocells que envolten les columnes que fan fredat de veure. És, sens dubte, la solució més barroera, insensible i banal que s'ha pogut trobar. Impròpia i contradictòria amb les paraules d’Hernández Cros que, des d’una certa displicència, afirmà a l’inici de la visita que Utrillo no tenia idea constructiva i fou un terrorista patrimonial. Probablement, aquesta tarima podriem englobar-la, sense massa esforç, dins la mateixa consideració pejorativa, i diria que estirant de l’ètica de l’arquitecte –que m’ha demostrat prou capacitat de diàleg- arribariem a coincidir, com coincideixo amb la plataforma en aquest cas. Llàstima que ja estigui tota instal.lada, perquè amb un metre quadrat col.locat ja n’hi havia prou per a veure que aquest bunyol és una idea espifiada. En el pitjor dels casos, abans un Cau Ferrat sense climatitzar, que climatitzat de manera tan agressiva. Cal poder defensar davant de qui sigui que l'especificitat del Cau obliga a solucions personalitzades que assumeixin el valor del museu com a obra d'art patrimonial que cal entendre de manera global, perquè així la va concebre l'artista i, en conseqüència, així cal conservar-la i cuidar-la. I acabo amb el recorregut per la inefable passarel.la que, si faig cas al que s’ha dit, ha de desmontar-se. Saben que la defenso, i és difícil no fer-ho atenent a la impressió que causa la sensació magnètica d’estar penjat sobre el mar... Viure per.... veure.