Crònica Local de Vicenç Morando. Eco de Sitges, 16 de desembre de 2011

VentdelCau VII

(La contrareforma)

“Hem demanat al projecte de museus que, dintre de les possibilitats, la façana de mar de Maricel recuperi la seva identitat d’edifici noucentista”

                                                            Vinyet Panyella

Per no fer Carnaval abans de cap d’any, deixaré l’assumpte dels nous horaris i recorreguts de les rúes per l’any vinent. Fins ara, ben pocs comentaris positius, per a no dir cap, he escoltat arran de la decisió. Ben al contrari... A veure si entre la crisi i els mossos encara tornarà el fardo? En bon moment vaig incinerar la parca sens dubte....

Dimecres, 14 de desembre. 16h. Museu Romàntic

Amb una humitat que aconsegueix que dins de la casa se senti una fredor superior a la del carrer, es presenta el pla d’actuació del Consorci del Patrimoni de Sitges al primer pis del museu Romàntic. Allí on el temps s’aturà quan no tothom duia rellotge. L’edifici també està un pèl atrotinat en algunes dependències, però no seré jo qui digui que algú faci alguna cosa quan el més calent és a l’aiguera museística. Compareixen davant dels mitjans de comunicació i els treballadors i tècnics de l’ens co-gestionat per Diputació i Ajuntament  -entre daurades cornucòpies, cadiratges isabelins, decoratives grisalles i les sempre impactants aranyes de cristall- l’alcalde Forns i Vinyet Panyella per a desvetllar, entre d’altres coses, el misteri de la nova i contrareformada façana de mar de Maricel i Can Rocamora/Xicarrons, i, tant o més important que l’anterior, les bases del projecte museogràfic fins avui mai no exposat.

I gairebé al final de la intervenció de la nova gerent, aparegué projectada la façana de la concòrdia. La que ha de conciliar objectius, desitjos, interessos, suggeriments, voluntats, opinions, discussions i polèmiques, criteris de tota mena i polítics de colors diferents, institucions, ciutadans, plataforma, artistes, tècnics, el món en general i als sitgetans en particular, com no ho va fer la seva antecessora, protagonista d’un periode ciclotímic que la secció ha intentat reconstruir en aquesta mena de serial que, probablement, arribarà a la mida televisiva dels tretze episodis si seguim així. I començo amb un posicionament sense embuts, tenint en compte que sóc esclau del que vaig escriure i ho assumeixo de dalt a baix, perquè continuo pensant allò que pensava. Dit això, m’agrada el que he vist? Si. Està molt bé. M’agradava el que vaig veure el 2009? Si, estava molt bé també. Creuen en la conversió dels justos?. És broma. De les dues afirmacions no cal que en surti quelcom de contradictori o excloent, perquè fan referència als coherents resultats finals de sengles maneres molt contraposades d’entomar un encàrrec. Tampoc ara no s’ha pogut ensenyar gran cosa perquè, com es va assenyalar, el que hi ha dibuixat és un alçat bàsic de la façana de mar, i de les plantes dels edificis, però dóno per segur el vist i plau general, perquè es parteix del pressupòsit que encapçala l’article d’avui. El que em convenç és que es defuig de la mera reconstrucció historicista del conjunt arquitectònic tal i com estava a principi de segle XX –abans de ser potinejat a finals dels 60, amb la construcció de l’apartament del doctor Pérez Rosales i la façana de Can Rocamora- i s’opta per una actuació que vol recuperar un esperit estètic a partir dels elements més significatius del conjunt diguem-ne que original. De la mateixa taula de l’arquitecte, doncs, han acabat sortint dues propostes antitètiques d’abordar un repte. No és, ni ha estat, ni serà, el primer cas en la història. Per uns instants he recordat l’incendi del Liceu i les discutides sobre si calia reconstruir-lo fil per randa, o plantejar un teatre de bell nou. Per fortuna, el cas que ens ocupa no té un origen tan traumàtic, malgrat que hi pugui veure algun que altre lligam en els diferents criteris d’intervenció. Sigui com sigui, el que pot assegurar-se és que no hagués existit mai la façana de vidre si el procés de redacció d’aquest projecte hagués començat pel que es va descobrir dimecres passat, i hagués continuat de manera més dialogada i sensible a l’entorn. El disseny presentat aquesta setmana, amb tots els matisos que s’hi puguin afegir, respon als desitjos d’una munió de sitgetans vehiculats a través de la plataforma SOS Sitges. I a la plataforma li escau el mèrit d’haver-ho aconseguit.  Adéu passeres, adéu vidriera, adéu polèmica gràcies a Déu. I adéu a la tarima-tablao dels sistemes de climatització al primer pis del Cau Ferrat. El Cau Ferrat no es toca rebla la directora, mentre assegura que els tècnics s’esmerçaran en trobar la manera de climatitzar-lo sense ferir-lo ni ferir sensibilitats. Josep Emili Hernández Cros ha respost al nou encàrrec com ha respost Vinyet Panyella, qui, en el seu dia, no va mostrar-se obertament contrària al projecte inicial i si, en canvi, al procediment administratiu que l’envoltà. Entre d’altres coses perquè no creu –i és una bona observació- que l’adequació als nous requisits hagin desvaloritzat una feina que segueix contenint elements prou valorables i importants. Sense poder aprofundir en les beceroles de la proposta museogràfica, Can Rocamora –pendent encara d’una decisió judicial que pot tombar moltes coses- continuaria essent el distribuidor del fluxe de visitants a Cau Ferrat i Maricel, i esdevindria, en la seva primera planta, on se situaria la llar de foc i els paraments de ceràmica reconstruïts, un petit centre d’interpretació a l’entorn dels noms propis que envolten la història del conjunt museístic, fora del temple de Rusiñol: Deering, Utrillo, Casas, Xicarrons o Rocamora. El segon pis de l’immoble es destinaria, com ja es preveia, a espais de formació i difusió de continguts, en el marc d’un programa molt potent pel que fa referència a la explotació del vessant pedagògic del nostre patrimoni, i que es féu valer de manera molt explícita en la roda de premsa, quan s’assegurà que l’objectiu és que cap escolar sitgetà es quedi sense visitar els museus de la vila almenys dues vegades en la seva etapa d’educació inicial.

Pel que fa al Maricel, l’organització interna del futur museu sembla també prou definida. La planta baixa mantindria alguns dels senyals d’identitat ja coneguts de sempre, mentre que al primer pis se situaria, en indret de privilegi, la col.lecció municipal d’art, des del Luminisme fins a les obres de mitjans de segle XX. Les anteriors al periode inicial s’exposarien al museu Romàntic. La segona planta del Maricel es dedicaria al llegat del doctor Jesús Pérez-Rosales, incloent-hi un àmbit que serveixi per a glossar la figura del filàntrop, poc present en el mapa humà d’aquesta història. Finalment, caldrà recol.locar la col.lecció de marineria d’Emerencià Roig –que bonica quedaria a Can Falç- i un munt de serrells que, poc a poc, aniran afegint-se a la llarga llista de feines pendents. Si no apareixen nous entrebancs, el Cau Ferrat podria inaugurar-se d’aquí un any. El Maricel abans o després de l’estiu del 2013. El comptador torna a posar-se en marxa, cal esperar que fins al final. Mentrestant, a la primavera de l’any vinent ens espera una exposició al Miramar que ens farà redescobrir les grans peces del Cau. Valdrà la pena.