Dimarts, 10 de gener
Beli Artigas i Oriol Pascual fan cara de gat escaldat que amb aigua tèbia en té prou. I la conversa ho confirma. Tot i la reformulació del projecte dels museus -que es valora positivament pel que fa a l’eliminació de la passera de vidre de la façana marítima del Maricel i a la del tablao del primer pis del Cau Ferrat- la plataforma no té cap intenció de desprendre’s de l’estratègica carta de la demanda sobre l’actuació a Can Rocamora, per si de cas les coses es torcen. El que no pot assegurar-se, ni per un costat ni per l’altre, és el que succeirà si la demanda prospera. Es pot demanar, o no, la seva reconstrucció, es poden demanar, o no, responsabilitats, o es poden demanar, o no, ambdúes coses. Sigui com sigui, i assumida la dissort dels fets consumats, no es parla explícitament de malfiança amb els nous interlocutors, més aviat dóna la sensació que, arribats a aquest punt, els portaveus del col.lectiu necessiten veure per creure, com Sant Tomàs amb Nostru Senyor abans de redimir-se. Convençuts de la que entenen equivocada concepció inicial del projecte, i recelosos de la continuïtat de l’arquitecte Hernández-Cros o del futur plantejament museogràfic de Can Rocamora, Beli Artigas i Oriol Pascual desitjarien un ideal utòpic: retrocedir en el temps per a començar de nou, i no haver d’utilitzar els pretèrits plusquamperfets que sempre amaguen un punt, o dos, de frustració.
Res millor per a relativitzar els conflictes del present, que trobar un referent de vida en el passat. Publica la premsa que la mandíbula de Sitges, que mossèn Santiago Casanova va trobar a la cova del gegant fa prop de 60 anys, té 52.300 anys. Vaja, de quan Sitges no s’anomenava Sitges ni tenia pla general per a desenvolupar, ni Cau Ferrat ni Maricel, ni normativa urbanística que complir, ni un munt d’euros per pagar. Montserrat Sanz i Joan Daura, els investigadors a qui fa 10 anys Xavier Miret ensenyà el fòssil del llegat de mossèn Casanova, arran d’una visita a l’arxiu a la recerca de documentació, han continuat aprofundint en la investigació, de la que se n’ha difòs una d’aquelles curiositats que als neòfits sempre ens agrada saber. La datació ha estat possible gràcies a la seqüènciació per primera vegada de l’ADN mitocondrial, per primer cop a Catalunya... Ens emprenyem massa sovint, tenint en compte fins a quin punt la nostra existència passa de manera tan fútil...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada